Telemadrid, el mateix canal públic que es va convertir en el millor altaveu propagandístic dels expresidents autonòmics Esperanza Aguirre i Ignacio González, ha donat aquestes darreres setmanes una lliçó de servei públic. La direcció de la cadena va decidir que un dels seus presentadors, Santi Acosta, deixés de ser “temporalment” un dels seus rostres, per haver assistit a un acte organitzat per Ciudadanos. Segons la direcció de la cadena, hi ha límits que no es poden creuar.
La televisió autonòmica madrilenya va néixer el 1989 i durant molts anys, sota governs de PP i PSOE, va tenir una vocació informativa exemplar, caracteritzada per la proximitat i la pluralitat. Les coses van donar un gir l’any 2003, després de la victòria d’Aguirre.
Tot i això, sota una presidenta autonòmica del seu mateix partit, Cristina Cifuentes, s’ha aconseguit promoure una reforma d’aquesta empresa pública per ampli consens. Aquesta iniciativa ha estat un èxit, com posa de manifest la decisió sobre Acosta i el seguiment permanent dels escàndols que han obligat a Cifuentes a dimitir: el seu màster falsificat i el robatori de dos cosmètics en un hipermercat.
Aquesta primavera també ha vingut marcada per una bateria de protestes cada divendres de bona part dels treballadors de RTVE. S’han vestit de negre els divendres per exigir el compliment de la legislació que ha aprovat el Congrés, i que diu que els càrrecs de la corporació estatal s’han d’aprovar amb un ampli consens, i no a dit pel Govern de torn. Fins ara, el PP ha bloquejat l’aplicació d’aquesta normativa.
De Madrid a Catalunya
Mentrestant, a Catalunya, la CCMA viu la pitjor crisi de la seva història. No a nivell d’audiència, ja que en termes quantitatius, registra les millors xifres dels darrers anys. El biaix en les cobertures informatives, i la falta de pluralitat de les tertúlies, on el bloc independentista està inflat, ha fet que de la mateixa manera que molts catalans se senten que TV3 és més seva que mai, altres vegin que la televisió pública que paguen a través dels seus impostos és una realitat totalment aliena a ells.
Els mecanismes interns de contol no han funcionat i tampoc l’instrument que es va constituir fa vint anys per part del Parlament per garantir el pluralisme de TV3 i Catalunya Ràdio, el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), on l’antiga CDC i ERC han utilitzat la seva majoria per evitar fer una autocrítica que tampoc han fet públicament bona part dels treballadors.
A l’igual que Telemadrid i els treballadors de RTVE han demostrat que és fals afirmar que Espanya és un estat “franquista” i que una àmplia part de la seva plantilla està compromesa amb la independència professional, és fonamental també fer autocrítica des de Catalunya, un repte que tots els periodistes tenen per davant, siguin quines siguin les seves conviccions.
