Mirar implica una acció conscient i intencionada de dirigir la vista cap a alguna cosa, mentre que veure es refereix més a la capacitat de percebre visualment, sense necessàriament centrar-hi l’atenció de manera activa. Podem dir, doncs, que veiem molt i mirem poc.
Veiem les coses urgents, immediates, que ens angoixen, que ens inquieten; Veiem l’implacable deteriorament ecològic, l’augment dels conflictes bèl·lics, l’increment de la violència de gènere i del suïcidi juvenil. Els indicadors revelen una tendència alarmant cap a la desigualtat econòmica. L’abisme entre els més rics i els més pobres continua ampliant-se, amb conseqüències devastadores per a la cohesió social i la pau mundial. A més, la crisi climàtica continua accelerant-se, amb impactes cada vegada més evidents i desastrosos sobre el medi ambient i les espècies, fomentant la persistència de la discriminació i l’opressió en moltes parts del món. Les minories ètniques, els grups marginats i les dones continuen fent front a barreres estructurals que limiten les seves oportunitats i afecten negativament la seva qualitat de vida. A més, els conflictes armats i les tensions geopolítiques amenacen la seguretat i l’estabilitat global, posant en perill la pau i el benestar de milions de persones.
Quan la realitat s’esquerda per tot arreu i deixa entreveure solament ruïna, apropar-nos a l’experiència de mirar a fons ens permet descobrir que l’esperança no es perd en aquesta dinàmica, certament, destructiva. Descobrim que hi ha signes d’una presència vivificadora que genera esperança.
Tot i els nombrosos desafiaments als quals fa front la humanitat, destaquen una sèrie d’aspectes positius i benefactors que ofereixen raons per a l’esperança. En primer lloc, s’observa un increment significatiu en l’accés a l’educació i la salut en moltes parts del món. Els esforços per millorar la infraestructura i expandir els serveis bàsics han portat a milions de persones a sortir de la pobresa i a millorar les seves condicions de vida. A més, s’ha detectat un creixent compromís amb la sostenibilitat i la protecció del medi ambient. Cada vegada més, governs, empreses i ciutadans estan adoptant pràctiques eco-amigables i buscant solucions innovadores per abordar la crisi climàtica. Això demostra que, malgrat els reptes, la humanitat té la capacitat d’adaptar-se i canviar a millor amb un augment de la consciència i la solidaritat global. En moments de crisi, les comunitats es reuneixen per ajudar-se mútuament i buscar solucions col·lectives als problemes més urgents. Aquest esperit de col·laboració és fonamental per a construir un futur més just i sostenible per a tothom.
Aquesta esperança inherent a la natura humana es manifesta quan es mira de forma holotròpica, que significa: tendència a la totalitat. Té com a fons, no la urgència, que es veu, sinó l’horitzó, que es mira, implicant el veure per tal de poder solucionar el que es pugui, sigui evitant-lo o construint-lo. Ni el desig ni el voler són possibles davant una realitat imposada. Per això cal escurçar el futur i expandir el present.
El fet de veure desespera, el mirar dona esperança. I com va expressar un jueu en acabar la visita a Auschwitz, la seva lliçó va ser, senzilla i profundament jueva: “Honrem els morts celebrant la vida i derrotem l’odi escollint l’esperança”. Al segle XIX Nietzsche va dir: “Déu ha mort, però no la realitat que expressa sinó la figura que hem construït”. Al segle XX, Fromm va expressar que “L’ésser humà ha mort, podem dir que la bondat és superior a la maldat”.
Què podem dir al S.XXI davant dels aspectes que veiem, però alhora mirem? La mirada holotròpica ens porta a sentir que aquest horitzó de la humanitat és estimar i estimar és afermar l’altre, ni posseir-lo ni dominar-lo: estimar és respectar. Un horitzó no únicament factible, sinó que és present. No el veiem perquè ens costa mirar. Cal recordar aquella frase d’Albert Einstein: “La intuïció és un do donat; el seu servent és la ment racional, instrumental. I les elits han honrat el servent, però no el do”.
Cal preguntar-nos des d’on fem la mirada holotròpica. Els llocs poden ser i són diferents. Aquests llocs ens interpel·len segons quines siguin les coordenades d’espai i temps. Amb un esperit ple d’energia haurem de fer l’esforç de pensar que hem de superar per evitar el fi de la humanitat, per derrotar el neoliberalisme. Més que apocalíptics, penso que hem de ser esperançadors. I per això convé no consumir les informacions, que són distorsionades o falses, o basades en ideologies per comprendre i analitzar el que ens volen dir o fer creure en contra de la realitat i la veritat.
La mirada holotròpica ens empeny a exercir la capacitat crítica, realista i constructiva. Cada ego des del seu metre quadrat farà el que pot enèrgicament amb el següent pensament: Serenor davant del que no puc canviar, coratge per canviar el que puc i saviesa per distingir una situació de l’altra.
