Vivim en l’època del desànim, en què allò que és quotidià perd màgia i, a més, les promeses de progrés, la tecnologia o la democràcia no ens entusiasmen com abans. Cada vegada sembla més complicat trobar-li l’encant a la vida, però encara és possible. Aquesta és la tesi de Miquel Seguró, doctor en Filosofia i autor del llibre La seducción del encanto (Herder), en què parla de com és d’important no desencantar-nos per poder viure amb il·lusió.
Encara és possible trobar l’encant al món?
Naturalment. El que plantejo al llibre, com fan els filòsofs existencialistes, és que la recerca de l’encant forma part de l’estructura de la nostra existència. Aquesta recerca forma part del nostre ADN, de l’experiència humana. Per aquest motiu ens desencantem. Sempre intento parlar de l’analogia entre l’amor i l’encant perquè sovint ho relacionem. Per sentir un desamor, primer hi ha d’haver amor i hi ha d’haver admiració, perquè, si no hi ha aquesta relació, és difícil sentir la patacada. A mi em sembla que, amb l’encant, passa una cosa semblant. Només l’encant ens permet sentir-nos desencantats. Quan ens sentim desencantats és perquè tenim la necessitat de l’encant, de l’encant existencial. La necessitat de viure la vida amb amplitud a vegades fa que sentim que tot s’encongeix i ens genera claustrofòbia.
Com definiria l’encant?
Sempre m’interessa posar en relleu que “encant” és una paraula que fem servir moltíssim. “M’ha encantat veure’t, estic encantat de rebre un llibre, quin dinar més encantador, etc.” I ho fem servir d’una manera fins i tot formal, perquè és una paraula que transmet una càrrega semàntica i qualitativa molt alta. El que em va cridar molt l’atenció és que la paraula encant té a veure amb la melodia, amb el cant; la mateixa etimologia ho diu. L’encant és una espècie de melodia que d’alguna forma ens acompanya, que necessita que totes les peces encaixin perquè l’acord ha de ser simfònic. D’aquesta manera, cada nota, cada silenci, cada compàs, ocupa el seu lloc perquè la melodia soni bé. L’encant és aquesta simfonia existencial en què totes les coses es van compassant i posant a lloc. Per això és tan difícil de formular-lo, de reproduir-lo, perquè l’encant segueix el seu propi ritme. Hi podem incidir, però tant pot aparèixer com desaparèixer. Podem preparar un dinar amb les millors intencions, però no ens assegura que la vetllada acabi sent encantadora perquè tots els elements que interactuen amb aquesta experiència no depenen de nosaltres.
Què passa quan aquesta simfonia ens sona més aviat com una mena de rèquiem i no pas com flors i violes?
És una situació comuna al llarg de la nostra vida. Hem de tenir en compte que, tot i viure en una societat tan pensada en l’individu, en què tot t’ho has de fer i merèixer tu mateix, l’encant —que és simfònic— pressuposa la interacció de molts elements. És a dir, el clima social també ens afectarà a l’hora d’entomar la vida i trobar-li l’encant. Ara mateix estem envoltats de cert desànim perquè hi ha fets i situacions que són notablement millorables. També hi ha una mena de salmòdia social en què tot va malament, no hi ha esperança i tot és complicat. Segurament tenim molts motius per pensar així, però no ens ho hauríem de prendre com un eclipsi de tota la resta d’elements que ens podrien ajudar a descobrir una part més encantadora de la vida i revifar. Tot i que la reiteració d’aquestes idees de desànim ho fa tot més complicat.
A més, les xarxes contribueixen a generar aquesta sensació de desànim a través de crear grans expectatives o desitjos insaciables que potser no assolirem mai.
Les xarxes socials són tan importants perquè són capaces de tocar alguna cosa d’aquest existenciari que anomenem encant. Al cap i a la fi, què busquem a les xarxes? Capacitat d’interrelació, informació i distracció. Tres necessitats fonamentals de la vida. Per aquest motiu també són un element molt delicat i criden l’atenció d’altres necessitats que no tenen gaire a veure amb això com la voluntat de notorietat.
Les xarxes també han provocat que el món vagi molt de pressa. Aquesta velocitat ens impedeix reflexionar sobre l’encant que ens envolta?
Completament. Recuperant la idea de la melodia i l’harmonia, és tan important que cada nota ocupi el seu lloc com el ritme que tingui. En aquest món de superposició d’activitats, en què quan fem un viatge hem de veure 25.000 monuments i fer fotos, el que hem de buscar és la calma i la pau. Alhora que vivim aquest consum de l’acceleració de superposició d’activitats, també veiem com proliferen activitats com els retirs, els espais de meditació, els espais de silenci, és a dir, intents de desaccelerar i aturar-nos.
Com n’és d’important agafar aire per gaudir les coses?
Una de les parts més cabdals de l’encant del món és retirar el jo de la centralitat. Estem contínuament al centre de la nostra vida i potser és interessant fer espai, no només als altres jos, sinó fins i tot a la contemplació. Quan ens retirem d’aquesta voràgine d’activitats, apareixen preguntes, reflexions i qüestions profundes que tenen a veure amb la nostra vida en concret. Què estem fent? Per què vivim així? I després també apareixen les grans preguntes de la vida, podríem dir-ne existencials, que sempre hi són.
Quines conseqüències té una societat desencantada?
El principal problema és que és una societat que està obligada a pensar molt a curt termini. Això provoca que cada minut i cada decisió sigui importantíssima, i això és esgotador.
Després d’haver escrit el llibre, se sent encantat amb la vida?
A estones, com tothom. Escriure m’agrada molt i m’ho passo molt bé fent-ho perquè hi trobo encant. Però l’encant de l’escriptura també incorpora l’alteritat de la lectura. És un misteri saber si un llibre podrà interessar o no, si has sabut copsar algun suggeriment que pot ser útil a la resta. Per tant, també té aquest punt d’obertura a l’alteritat, de melodia. La gent de filosofia estem encantats i desencantats, com tothom. Al final depèn molt de què passi en el teu entorn, que també és una amalgama d’experiències que interaccionen amb la cerca de l’encant de la vida.
