Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Miquel Seguró: “Els carrers no són de ningú perquè la democràcia no és de ningú”


Miquel Seguró és doctor en Filosofia per la Universitat Ramon Llull i llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és professor de la Universitat Oberta de la Catalunya i de la Universitat Ramon Llull. A més compagina l’activitat docent i acadèmica amb l’edició científica a l’editorial Herder i amb col·laboracions a diversos mitjans de comunicació i publicacions de llibres (En clau de procés, La vida también piensa, ¿Dónde vas, Europa?, Sendas de finitud, Hartos de corrupción i Los confines de la razón).

De qui són els carrers?
Els carrers no són de ningú. I si es diu que “els carrers seran sempre nostres” –que no sabem què inclou aquest “nostres”–, implícitament s’està assumint que alguns “altres” no en formen part, i que a més, la situació és estable (“sempre”). I pel carrer, en canvi, hi pot circular tothom que en tingui dret. A més, amb aquesta afirmació es dona peu a una concepció de la política que pot implicar exclusió. Dit això, el carrer, més que un lloc, és un non locus, un ‘no lloc’.

Si no són de ningú… aleshores són de tots?
Sí, és el mateix. Si són de tots, és que no són de ningú. La propietat només s’esdevé quan una cosa es posseeix. Que quelcom no sigui de ningú, però, no vol dir que s’estigui exclòs de fer-ne ús. Vol dir que no es pot patrimonialitzar. Seguint amb la metàfora del carrer, podríem dir que és com el fet d’aparcar a la vorera: se’n fa ús però no se n’és “propietari”.

Per què els carrers no són de ningú?
Els carrers no són de ningú perquè la democràcia és, al mateix temps, de ningú i de tots. De fet, quan definim la democràcia d’una manera o d’una altra també incorrem en un reduccionisme que tampoc fa honor al concepte. Intentar donar una definició de democràcia sempre serà una activitat parcial i deficient perquè hi ha molts factors que s’han de conjugar. I, a més, aquests varien irrompen constantment –les noves tecnologies, per exemple, insospitades fa unes dècades–. Hem de parlar, doncs, d’elements com l’Estat de Dret, les dinàmiques inherents a la societat, els processos de discussió i de transformació, nous contextos de vida i de configuració comunitària, de relació virtual i global, etc. Si de cas, al meu parer, es podria glossar una mica el què és la democràcia dient que és la convivència de les majories i de les minories en un ecosistema on els drets dels uns i dels altres es tenen en custodia per part de tota la societat.

Deia que el carrer és un ‘no lloc’, però sí que és espai públic.
Sí. El carrer és aquell espai comunitari que uneix els espais limitats, inclús reservats (habitatges, botigues, restaurants…). El carrer és l’espai que permet circular les persones d’un espai limitat a un altre espai limitat. Eugenio Trias parla del límit com allò que separa però, al mateix temps, com allò que uneix. Tendim a pensar que el carrer és la línia que limita els espais tancats, però també podem pensar en els carrers com els marges on aquests espais estan més a prop. El carrer té aquest punt d’ambigüitat: és el lloc de màxima distància entre els espais privats i tancats i, al mateix temps, és també l’espai que els uneix.

Si estem parlant d’un lloc de frontera, vol dir que el carrer, per definició, és un lloc de conflicte?
El carrer és un context de contraposició. La paraula conflicte té un vessant massa agonístic: A contra no A. El carrer implica contraposició d’interessos, com la democràcia, que també és debat en un marc de convivència. La democràcia no és la eradicació del dissens en nom d’un consens. Cal que el debat hi sigui, per això la democràcia és la voluntat d’aprendre a conviure en el dissens. Per tant, el carrer és l’expressió mateixa d’aquesta situació. Si entenc que el carrer és meu, travesso, aparco i m’aturo a descarregar on em sembla, segons el meu criteri. I si això ho fa tothom, el carrer és intransitable. El carrer només flueix quan els ciutadans entenen que fan ús d’un espai que no és seu i que ells l’han de fer habitable per a tothom. Per tant, els meus interessos s’han de combinar amb els interessos i en el ritme de vida dels altres.

Qui ha de liderar la gestió dels carrers?
Vivim en una democràcia representativa. Per tant, hi ha una gestió administrativa a la qual al final del mandat li hem de demanar comptes. Ara bé, la gestió correcta de l’espai públic és corresponsabilitat de tota la ciutadania. Jo delego en mans de l’administració les decisions dels carrers (si cal un semàfor, un pas de vianants…) però després també haig de demanar una sèrie de comptes. I cal recordar que la nostra manera d’interaccionar amb l’administració no és exclusivament a través del vot – Innerarity té raó quan denuncia que vivim en una electoralitis permanent–. Hi ha moltes altres accions que es poden anar desplegant.

Hi ha un excés d’estatalització en els carrers?
Probablement. En aquest sentit, les nostres societats meridionals poden fer esment de l’ètica protestant, sobre la qual reflexionava Max Weber. Vivim en una societat en la qual tendim a delegar per comoditat. Tendim a passar la responsabilitat i el pes de l’elecció a l’altre. Ens queixem perquè un altre aparca en doble fila… però, i un mateix? Solem pensar que l’excepció sempre és més comprensible si és la pròpia. Hi ha un percentatge de gent que agafa el transport públic sense pagar, per exemple, i això fa que hi hagi un finançament del transport públic que es perdi. Podem caure en la temptació de no pagar perquè sospitem que ningú ho fa. És, però, una mala estratègia, perquè si ningú compleix amb la seva part, al final no hi ha transport públic. Hi ha una responsabilitat delegada, però com a ciutadans també hem de complir amb la part que se’ns pressuposa. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *