Quan anava a l’escola les nenes que tenien com a llegua vehicular el castellà eren poques. Ara, a la mateixa escola, s’hi parlen diverses llengües i la meva és minoritària. Sols han passat cinquanta anys, però socialment hi ha hagut canvis importants.
No em centraré en les minories lingüístiques o nacionals, sinó en com pot canviar tot en un curt període de temps, perquè la vulnerabilitat no té a veure en ser pocs sinó en ser pobres. No es tracta sols de protegir aquella llengua o aquella ètnia, sinó també en canviar la manera de fer i si convé protegir-nos de nosaltres mateixos, d’aquest egoisme innat o d’aquest pensar que som més perfectes que la resta. Gosaria dir que tenim un problema de fabricació: ens sonen millor les nostres paraules, ballem més a gust les nostres cançons, assaborim millor els nostres guisats i ens governen millor els qui hem votat…. Els que viuen nord enllà o sud enllà els falta aquesta D.O. que nosaltres atorguem a allò que ens és propi.
Si crec en quelcom és en l’educació. Les societats que es doten de models inclusius, aules poblades de gent diferent, amb bons recursos i infraestructures, professionals preparats, sense separació de sexes, classes socials i credos tenen més feina feta i millor que nosaltres. Cal que vetllem perquè tots tinguem les mateixes oportunitats reals d’aprendre, de gaudir del lleure… Val la pena preocupar-nos de legislar per cap minoria? El respecte naixerà quan mirem a l’altra abans de mirar-nos el melic. Perquè comptat i debatut, quan podem considerar que estem en minoria? Respecte de què, de qui? I, sobretot, si la minoria que ens ocupa té poder adquisitiu, la considerem minoria o una elit? Podríem anar al començament de l’article i parlar de si les minories, si són pobres estan en més minoria. O tal vegada el problema de les minories és que són míseres.
Minories míseres
