Després de dos anys de bloqueig polític, Irlanda del Nord torna a tenir govern. Des del 3 de febrer, la ministra principal és Michelle O’Neill, del Sinn Féin, la primera republicana al capdavant de l’executiu des de la divisió de l’illa, fa més de cent anys.
Conscient del simbolisme del moment, O’Neill, de 47 anys, va baixar amb solemnitat les escales del Parlament. Minuts després, prenia possessió com a ministra principal d’un govern compartit entre republicans i unionistes, a Stormont, als afores de Belfast, on encara queden més de 90 quilòmetres de murs, rastre de dècades d’enfrontaments.
La històrica victòria del Sinn Féin el maig del 2022 ha portat a una situació durant anys inimaginable: el Govern d’Irlanda del Nord, una societat més britànica que els britànics, però que no importa gens als britànics —com diu la dita— està en mans d’un partit que té com a principal objectiu polític que desaparegui per formar part d’una Irlanda unida.
En el primer discurs com a cap de govern, O’Neill va fer una crida a la reconciliació i a no oblidar “totes les vides perdudes, sense excepció” en un conflicte amb més de 3.500 morts. No va fer cap referència a la reunificació irlandesa i, en canvi, va demanar treballar plegats unionistes i republicans: “No podem canviar el passat, però podem construir un futur millor”. Ja abans de ser ministra principal, havia fet gestos com assistir al funeral d’Elisabet II i a la coronació de Carles III.
O’Neill va néixer en una família catòlica en plens troubles, el 1977, un any en què 110 persones van morir assassinades a Irlanda del Nord. El seu arbre genealògic reflecteix la història del país o, almenys, d’una de les meitats: el seu pare va pertànyer a l’IRA i va ser empresonat diverses vegades, el seu oncle recaptava fons per a l’organització i dos cosins seus van morir a mans de les forces de seguretat britàniques.
Va començar a militar al Sinn Féin just després dels Acords de Divendres Sant i amb el país avançant cap a la pau. Tanmateix, afirma que, durant els anys més durs del conflicte, “no hi havia cap altra opció” que la violència.
El primer càrrec públic que va tenir va ser el de regidora a Dungannon, que ja havia ocupat el seu pare. Amb 30 anys, va ser diputada a l’Assemblea de Stormont i, amb pas ferm, va anar guanyant pes al partit i la seva cabellera es va fer més i més popular. El seu aspecte també li ha costat burles i atacs, com quan una rival política s’hi va referir com la “rossa” o un diari sensacionalista la va definir com “la bellesa d’una família plena de sang”.
Ja al govern, va ocupar les carteres d’Agricultura i Sanitat, des d’on va posar fi a la prohibició de donar sang per a homosexuals i bisexuals. Els últims anys ha estat adjunta al ministre principal.
Ara, hereta un país amb la inflació alta, dificultats per accedir a l’habitatge i un deteriorament dels serveis públics després de dos anys de bloqueig. La situació és difícil, però O’Neill assegura que, des que va ser mare soltera amb només 16 anys, sap què és haver de lluitar. El temps dirà si aquesta jove àvia de 47 anys se’n surt i ajuda Irlanda del Nord a ser capaç de deixar enrere anys de patiment i fer realitat el futur compartit que ha promès.
