“Més enllà dels ulls, hi ha altres formes de veure el món”

Quan tenia disset anys, Maria Petit va patir un accident quan tornava a casa després d’una nit tranquil·la de festa. Després d’uns dies plens d’incertesa, la notícia va arribar: s’havia quedat cega. Onze anys més tard, recull el seu testimoni de superació al llibre Marieta de l’ull viu (Univers), escrit a quatre mans amb la periodista Maria Xinxó.

Aquests dies, que està fent presentacions del llibre, com recorda l’accident?

És un record en tercera persona, com si no m’hagués passat a mi. Ho he explicat tants cops i he repetit la història tantes vegades que sembla que ja no em pertanyi. És una sensació d’irrealitat. 

Aquella experiència com l’ha canviat personalment?

Hi ha hagut molts canvis i moltes etapes. La primera va ser com estar en un núvol; no era conscient de tot el que havia passat. També és un moment que tothom vol estar amb tu i fer-te costat, i no tens temps per reflexionar. En aquesta primera fase no pares de tenir estímuls. Després va arribar la fase de caiguda, de parar-me i obrir un temps d’introspecció personal;  aquí em vaig veure molt afectada perquè mirava el futur i m’adonava que la ceguesa hi seria per sempre. Emocionalment, va ser bastant desastrós. Després d’anar a buscar el meu gos pigall, en Tavish, vaig començar a recuperar autonomia i vaig renéixer. Aquest, però, és un procés que no acabarà mai. Cada dia és un repte nou.

La gent que la llegeixi pot arribar a la falsa conclusió que la societat està adaptada per a persones amb discapacitat. 

Si puc fer moltes coses és perquè m’ho he muntat com he pogut per aconseguir els meus objectius. Vivim en una societat que no pensa amb els altres; encara hi ha moltes barreres arquitectòniques.

Sobre el teu pare escrius que “el que ell em pugui dir i pugui fer tindrà mil vegades més efecte que el que pugui dir o fer qualsevol altra persona”. La família ha estat un pilar fonamental?

Realment, ho ha estat, ho va ser en el seu moment i ho segueix sent. Un cop passen els fets, la família es podria haver destrossat del tot, però van escollir fer pinya i ha estat un regal. Som un nucli familiar de cinc persones i el suport que he tingut ha estat increïble. Totes les gestes que he pogut aconseguir, en gran part, són gràcies a familiars i amics. La seva simple presència m’anima a fer coses i sé que no estic sola.

L’esport també ha estat important.

Em va ajudar moltíssim. La pràctica de l’esport és diària i m’ajuda a rebaixar la meva alta energia, ja que sóc molt moguda. He fet tota mena d’esports, però sempre a l’aire lliure perquè a l’exterior tinc molts més estímuls sensorials que em fan entrar en contacte amb la realitat i amb el món.  

Acostuma a dir que hi ha altres maneres de veure-hi, més enllà dels ulls. 

I tant! Tu surts al carrer i, sense veure-hi, saps si fa un bon o un mal dia. Notes l’ambient. Més enllà dels ulls, hi ha altres formes de veure el món: tocant o sentint, per exemple. Quan vaig tornar a casa, vaig adonar-me que no hi veia, però que hi havien altres maneres de funcionar. Per arribar a un objectiu, ara no puc fer-ho com sempre —en línia recta—, sinó que he d’anar amunt i avall, però al final hi acabo arribant d’una o altra manera, i això és l’important. 

Desprèn molt sentit de l’humor, el mateix títol del llibre, Marieta de l’ull viu. És tota una declaració d’intencions.

L’humor és fonamental i, si no ens prenem les coses amb una mica de gràcia, costa tirar endavant. És una part de la meva personalitat que sempre m’ha caracteritzat i m’ha ajudat molt en aquest temps. Durant l’època més dura, una companya de feina em va dir que feia molt que no reia. M’havia apagat del tot i sense el riure estic perduda. Riure cada dia és molt important.

Quin missatge li agrada transmetre quan fa xerrades?

M’agrada traslladar el missatge de la diversitat com a font de riquesa. Des de ben petits veiem la diversitat de forma pejorativa. L’altre missatge que intento enviar és la gran capacitat d’adaptació que tenim els humans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.