Arriba Nadal i una de les tradicions més arrelades a casa nostra és fer el pessebre. Per alguns col·lectius, però, reconstruir el naixement de Jesús és, a més, una experiència d’alt nivell educatiu i social.
El pessebre és una de les tradicions nadalenques més vives del nostre país. Cada any, gairebé a totes les cases, algú rebusca entre caixes plenes de palla i paper les figures que anuncien la festa. El portal de Betlem uneix novament famílies i comunitats, grans i petits, joves i vells al voltant d’una excusa perfecta per escoltar grans històries a la vora del foc i celebrar, un cop més, l’arribada del fred. A la llar dels Germans Franciscans, però, ja fa temps que van veure que el pessebre podia ser una bona eina educativa per treballar amb persones disminuïdes psíquiques. La proposta va sorgir espontàniament ara fa vinti-cinc anys.
Després, el projecte va agafar embranzida i ara és una de les activitats més engrescadores del calendari nadalenc. Situada a l’entrada del carrer de Barcelona, gairebé a la cantonada amb la Riera, la llar Sant Emili dels Franciscans de la Creu Blanca és un centre d’acollida permanent que actualment dóna cabuda a una vintena de dones i homes amb diferents tipus de disminució. Tan bon punt travessem la porta d’entrada ve a rebre’ns la Carme Feliu, una de les monitores de la llar. Al fons del rebedor, un pou de desitjos i un gran naixement donen la benvinguda als que som de fora. El sostre és ple de paper d’embalar arrugat que simula les tenebres d’una gran cova i les parets són decorades com si es tractés d’un estable. Al fons del passadís, un immens pessebre de prop d’una vintena de metres quadrats s’obre davant la nostra mirada.
Abans que puguem reaccionar, de darrera d’una porta surt en Joan Ramon Escarpanté, un dels residents de la llar. “A mi m’agrada molt cantar davant del pessebre”, comenta per trencar el gel. Certament, després d’un mes i mig de feina, el diorama que tenim davant és espectacular. “El paisatge representa diversos passatges bíblics: la fugida d’Egipte, la Sagrada Família, els Reis Mags d’Orient o les figures clàssiques que tots coneixem” diu la Carme. “Ara es farà de dia” afegeix. En un parell de minuts, el pessebre s’il·lumina i algunes figures comencen a moure’s: la fornera cou el pa i el molí es posa a girar. Mentrestant podem veure peixos de debò que neden pel riu que va cap a la cova. Seguint els passos d’en Joan, la Carmen Martín, una altra de les residents al centre, treu el cap per xafardejar qui hi ha. “M’agraden molt les llums que fan d’estrelles i el cel que s’apaga i s’encén”, comenta. La Carme ens comenta que la idea del pessebre va sorgir per tradició, i que amb els anys van anar veient que allò podia ser una bona manera de treballar. “Com passa amb la llar, cadascú fa una tasca diferent: uns arruguen el paper del decorat, altres fan les figures i entre tots es construeix el paisatge.
El pessebre és un valor que els residents tenen molt arrelat. És una manera de continuar fent allò que molts d’ells ja feien a casa i alhora fa que els dies de Nadal siguin diferents”. Tot seguit, també arriben la Pilar i en José Antonio Gorriti, dos germans que ja fa una bona colla d’anys que són al centre. Ella havia fet figures de fang i havia treballat l’esmalt, i ell encara avui pinta, dibuixa i escriu. La Carme ens fa de guia i ens presenta la resta de residents que poc a poc van entrant. La Pilar Gorriti, per la seva banda, ens explica que fa uns dies es va disfressar i va repartir caramels als nens que venien a veure el pessebre: “Un dia vaig fer de Pare Noel. A mi m’agrada molt fer el pessebre, perquè per mi és una manera d’expressar-me”. Entre una cosa i l’altra ja són les sis de la tarda. De seguida arribaran els residents que encara estaven treballant. Mentrestant, com per art de màgia, entra a la sala un dels tres Reis d’Orient.
És divendres i és l’hora d’obrir el pessebre a totes aquelles persones que el vulguin visitar. Com cada dia, un dels residents es disfressa amb el vestit vermell característic del Pare Noel i s’asseu en una vella cadira a l’entrada de la casa. La porta principal s’obre i els primers nens comencen a entrar. “El Nadal el passem a Llavaneres”, ens explica la Carme. “La nit de Nadal anem tots a missa. Mentrestant, els pares preparen el sopar”. “Per Cap d’Any també ho fem així, perquè a Llavaneres hi ha un altre centre, però és per a pacients amb disminucions més agudes o amb problemes de mobilitat, per això som nosaltres els que ens desplacem, si no potser ho faríem al revés”.
Per no destorbar, la resta pugem al primer pis. Una de les monitores ja prepara el sopar. La resta miren la televisió o parlen entre ells com fan cada tarda. En Joan diu que ja té ganes que arribin els Reis: “Aquest any vull que em portin unes bambes i a més em compraré una furgoneta per poder anar a Barcelona amb els companys”. En un racó hi ha un altre dels grans protagonistes d’aquests dies: un gran avet guarnit amb tota mena de cintes de colors. En acomiadar-nos, la Carme ens recorda que el pessebre és obert a tothom. Diu que no gaire gent ho sap, però que tothom hi és benvingut.
Altres experiències terapèutiques
Les funcions educatives que pot tenir un pessebre, com la dels Franciscans de la Creu Blanca, les va posar de manifest per primera vegada l’entitat El bou i la mula, fundada amb l’objectiu de mantenir viva aquesta tradició però justament intentant superar el fet folklòric del pessebre. En un treball de Quico Moñós es donava compte d’altres experiències en aquest sentit: la construcció d’un pessebre en un centre de desintoxicació de Manresa suposa, per exemple, cada any l’estimulació de la relació, el diàleg, la obertura i el treball en equip entre els joves; a l’Escola Municipal de Casas de Barcelona la construcció del pessebre està pensada per aprendre conceptes com el mestissatge i la diversitat i, en altres casos, -en això els avis de la residència La Gatassa de Mataró en són testimonis-, la creació del pessebre pot arribar a ser un estímul per recuperar la memòria perduda pel pas dels anys.
PER SABER-NE MÉS
Benavent, Enric; Fem el pessebre. Col·lecció “Singulars”. Ed. La Galera, 2003.
Dresaire, Albert. Notes sobre el pessebrisme a Catalunya. Federació Catalana de Pessebristes. 1998. http://www.geocities.com/bouimula/graella.ht
