És hora d’intentar fer una lectura reposada de la victòria electoral de Donald Trump. Una de les raons que ha estat ràpidament utilitzada per explicar la victòria de Trump és el malestar causat per la inflació. De fet, és cert que la inflació acostuma a generar pèrdues electorals als governants, siguin del color que siguin. Dit d’una altra manera, sabem que els votants penalitzen electoralment aquells qui governen durant períodes de creixement de preus –en ciència política això s’anomena el “vot econòmic”.
Ara bé, sembla evident que la victòria de Trump va més enllà i que no es tracta només d’un vot econòmic. El més important d’aquesta nova victòria de Trump és la consolidació d’una coalició de votants que constitueix una nova majoria social –aquesta vegada també en vot popular. És a dir, la consolidació d’una coalició que modifica i eixampla els límits tradicionals del Partit Republicà. Aquesta nova coalició està formada per dos grups socials ben diferenciats. Per un costat, un contingent nombrós i creixent de treballadors blancs amb nivells educatius baixos (sense estudis universitaris) i salaris també baixos –sumant-hi, aquesta vegada, homes llatins. I, per altre costat, un contingent de votants benestants amb valors i conviccions profundament conservadores –però no amb estudis o salaris baixos. És a dir, la coalició de votants de Trump a la pràctica relliga treballadors poc qualificats amb sectors benestants però socialment molt conservadors.
Des d’un punt de vista històric, la consolidació d’aquesta coalició constitueix el que anomenem un “realineament electoral”. De fet, si anem enrere, la coalició de votants que van fer possible la victòria electoral de Bill Clinton el 1996 van ser persones amb ingressos baixos i nivells educatius també baixos, semblant a la victòria d’Obama l’any 2012. Des de llavors, però, el Partit Demòcrata ha canviat gradualment la seva base de votants i s’ha convertit en un partit que atrau sobretot votants amb estudis superiors i ingressos elevats. El partit republicà, en canvi, s’ha mogut en la direcció contrària. És a dir, el partit republicà ha deixat de ser el partit que històricament aglutinava votants benestants amb ingressos elevats (com ara els votants de Dole el 1996 o Romney el 2012), per passar a ser un partit capaç d’aglutinar votants amb rendes baixes amb altres sectors benestants.
Des d’aquesta perspectiva, la qüestió clau és entendre quins són els canvis que han possibilitat la consolidació electoral d’aquesta nova coalició. El que afavoreix aquesta combinació de votants amb rendes baixes i classes benestants amb valors ultraconservadors és un discurs populista, molt contrari a la immigració, partidari d’abaixar els impostos a les empreses i, en canvi, favorable a incrementar els aranzels.
És doncs un discurs populista i proteccionista, socialment conservador i directament reaccionari en algunes qüestions com ara l’avortament. Mentrestant, el Partit Demòcrata sembla haver abandonat la classe treballadora i s’ha convertit en el partit de les elits educades. Molts assenyalen aquest “abandonament” del Partit Demòcrata com una de les causes profundes de la victòria de Trump. De fet, alguns estudis que intenten esbrinar si són les preferències del votants o bé els canvis en les posicions dels candidats els que han afavorit aquests canvis apunten que, efectivament, haurien estat els canvis en les posicions de les elits polítiques.
Més enllà de Trump
