L’advertim: si res ha canviat des que aquestes paraules van ser redactades, és a punt de ser còmplice d’un crim contra la sostenibilitat. Si el du a terme des d’un paper imprès, està incorrent en un delicte contra el medi ambient per la tala d’arbres amb finalitats no declarades. Però si ho fa des d’un dispositiu connectat a la xarxa d’Internet, està sobrepassant els límits comunicatius digitals permesos per llei.
Aquest és un comunicat escrit l’any 2047 amb la intenció de deixar testimoni de com el conservadorisme s’ha apropiat de la necessària defensa del ecologisme per utilitzar-lo contra tots nosaltres. Si la revisió històrica ha continuat el seu curs imparable des d’aleshores, probablement no sàpiga que fa dècades la lluita necessàriament global contra el canvi climàtic i la defensa del medi ambient que se’n deriva no era pas un objectiu compartit per tota la humanitat. Era patrimoni de construccions de gestió e intervenció com ara l’anomenada esquerra política, una part de l’acràcia o associacions sense ànims de lucre com Greenpeace, que el 2017 va publicar l’informe Clicking Clean.
Un informe, que partia de la pregunta Qui està guanyant la cursa per a construir un Internet verd? per trencar una de les convencions aleshores més esteses, i que percebia la Xarxa com un canal comunicatiu lliure dels pecats ecològics inherents als mitjans de comunicació analògics en pràctica extinció per desús. Però, com de ben segur sabrà ara, l’energia emprada per al funcionament de la Xarxa només era “neta” en quantitats molt reduïdes, en comparació amb l’ús, molt superior, de tabús energètics actuals com el gas natural, carbó o, fins i tot, d’energia nuclear. Dos anys després de la publicació d’aquest informe, National Geographic va concloure que si la Xarxa d’Internet fos un país, seria el sisè més contaminant de tot el globus, responsable del 2% de les emissions de CO2 mundial.
En paral·lel a aquest fet, el creixement meteòric de l’extrema dreta a escala planetària, i el seu interès en la preservació d’un estil de vida basat en energies altament contaminants, va bloquejar durant anys el canvi necessari per a la preservació de la vida a la terra, gràcies al seu us del negacionisme científic i tot i l’oposició en aquest àmbit de una part important de la joventut. Però davant la possibilitat de perdre el tren del futur representat per aquest jovent, la seva resistència no va trigar en tornar-se absorció.
Com va advertir al 2019 la líder ultradretana francesa Marine Lepen, el rebuig a la sostenibilitat era l’escletxa per la que la dreta podria perdre la seva renovada posició de poder en un futur no gaire llunyà. I així va ser: quan els infants i joves que protestaven per la precària herència ecològica deixada pels seus avantpassats van tenir edat per votar, cap d’entre tots els partits de l’espectre polític es va poder permetre no incloure la sostenibilitat ambiental dins el seu programa electoral.
L’ecologia va passar de l’eix polític esquerrà a ser part fonamental del rejovenit discurs de la dreta, barrejant-se amb el darwinisme social propi del neoliberalisme imperant i una moral ultraconservadora on tot, des del masclisme fins al dret a la vida dels més joves per sobre dels seus grans ja entrenada durant la pandèmia de la covid-19, es contemplava com part d’un nou estat natural on l’equilibri ecològic era causa i conseqüència de tot el que hi passava.
El dubte es va convertir en mentida, i la mentida en la llavor de la paranoia. Per això li demanem que memoritzi aquest text. No l’enviï. Destrueixi’l.
Un extrem que es va fer especialment patent el 2030, quan una quarta part dels servidors instal·lats a les costes dels Estats Units d’Amèrica es van submergir a causa de la pujada del nivell de l’aigua de mar. Tota la informació i sistemes que s’hi trobaven emmagatzemats es van perdre, mentre Xarxes Socials i il·luminació pública urbana regulada digitalment a alguns estats del país van col·lapsar, anunciant un futur encara més fosc. Els servidors situats als paratges més freds del globus per evitar que els seus sistemes es sobreescalfessin, perdent efectivitat o fins i tot avariant-se, estaven augmentant la temperatura ambient allà on eren, amb conseqüències climàtiques catastròfiques. La pandèmia de la covid-19 va desintegrar l’espai públic físic en favor d’un digital, controlat per empreses comunicatives que van veure com revifava el seu poder possibilitant les trobades i que la societat pogués pensar-se, encara, comunitat, en uns temps on la distància física va esdevenir fonamental per la cura pròpia i/o aliena. Però s’havien convertit en part d’un problema encara major.
El negacionisme conservador d’aquells anys, que ja apostava per una socialització paradoxalment caníbal, va treure pit amb un lema que encara avui continua: Comunicar-nos contamina. Mentres, fent bona la seva pròpia màxima de que tota crisi és, en el fons, una oportunitat, l’empresariat propietari dels majors canals comunicatius des de feia dècades, es va oferir a gestionar els continguts que compartia la societat des de l’aparell legislatiu ofert pels poders polítics afins.
Obedient i convençuda de la gravetat del moment, la societat va acceptar que només els missatges oficials i prèviament aprovats per les autoritats es poguessin distribuir per les Xarxes, que van disminuir la seva febril activitat fins als nivells actuals. Els sistemes, continguts i usuaris que desbarataven un consum energètic rigorosament controlat degut a la seva, deien, gratuïtat, van desaparèixer: només una conducta ecològicament apropiada i mediàticament concretada podia salvar-nos.
Les comunicacions no oficials es van reduir a l’entorn més immediat de les persones, de la ma d’una idèntica reducció del debat públic, amenaçat per les amenaces de rebrots vírics anunciades esporàdicament des de la Xarxa. El dubte es va convertir en mentida, i la mentida en la llavor de la paranoia. Per això li demanem que memoritzi aquest text. No l’enviï. Destrueixi’l. Encara que li preguntin, el seu contingut mai ha existit; és una historia, un conte que només ha explicat a les seves persones de confiança. Perquè no només és un delicte consumir informació supèrflua. També ho és generar-ne.
Eduardo Martínez Gómez és creador i documentalista. Graduat en Guió per l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya.
