Noranta anys després de sortir a la llum per primera vegada, Edicions de la Ela Geminada torna a llançar a les llibreries Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana, una obra singular que al seu moment va deixar la crítica sorpresa, atabalada i una mica ofesa. El principal motiu de polèmica era que sota els trets del narrador Daniel Pérez s’hi descobria la personalitat irascible i falsària de Diego Ruiz, intel·lectual barrut i itinerant que a principis de segle XX, i després d’haver-se posat bona part de la intel·lectualitat del país a la butxaca, va arribar a ser director del manicomi de Salt sense ser metge.
Bertrana pren com a model aquest home tan irresponsable i megalòman, empès per un afany venjatiu. La hipòtesi d’una intenció vindicativa és plausible per tal com en fa un retrat que el deixa molt ben servit. L’escriptor de Tordera satiritza els ideals a partir dels quals Ruiz s’ha construït una identitat d’intel·lectualàs i posa en evidència la pobresa i la banalitat dels interessos que realment el mouen. La crítica va retreure a l’autor que li havia faltat sentit de la mesura per tal com no se n’està de reportar pràctiques aberrants, sobretot de caràcter necrofílic, que escapaven a les convencions i els escrúpols de la literatura catalana del moment. Llegit avui, quedem-nos amb el plaer de paladejar la prosa expressiva, modèlica i enlluernadora de Bertrana.
Memòries d’un metge filòsof
