A vegades va bé fer una mica de recordatori del perquè de les coses. Com és el cas del nostre model d’immersió lingüística, qüestionat de manera oportunista per part del nacionalisme espanyol. Cal recordar que el sistema d’immersió lingüística el va defensar des de l’esquerra, els anys 80, Marta Mata. La proposta de Jordi Pujol, que presidia aquella primera legislatura, era fer dues escoles, una en castellà i l’altra en català, aquest era el model del nacionalisme català. Els nacionalismes sempre tenen quelcom en comú.
La visió de Mata era pedagògica i social, una missió vigent, també ara, amb les immigracions recents. L’escola continua sent base de cohesió i d’igualtat d’oportunitats. No és adoctrinament ni imposició. Què hagués passat de fer dues escoles diferents? De segregar els infants en funció de la llengua materna? Dues comunitats. Va ser una de les grans aportacions de les esquerres al país. El PSUC, el PSC, amb el suport d’ERC, van ser capaços d’impulsar aquest model d’èxit, tant educatiu i de cohesió, i aconseguir el consens social i polític que s’ha mantingut fins ara, l’ha apoderat, i ha merescut el reconeixement europeu.
Repeteixo, ha estat el consens i l’èxit el que ha apoderat el model lingüístic. Sense oblidar que també ha estat un procediment per a la cura i la defensa del català. Llàstima que no es consideri també riquesa cultural de l’Estat, la protecció de les llengües. Quina pobresa. Tenim prou motius que ens alerten de la fragilitat del moment. Riscos que apunten a la fragmentació social, i això ens fa vulnerables. Qüestionar l’escola forma part de la batalla. Quanta irresponsabilitat! Potser que tornem als orígens, com construïm una sola comunitat, que es fonamenta en el progrés col·lectiu i els drets socials. És la única via que ens apodera.
Marta Mata i l’escola catalana
