La professora de pensament filosòfic i científic contemporani a la Universitat Oberta de Catalunya i autora del llibre El temps de la promesa (Anagrama) analitza una societat desil·lusionada pels juraments incomplerts.
Soc del 1982. A la meva generació se’ns va dir que, si ens esforçàvem molt, acabaríem tenint una feina estable, una casa… un futur. Ens vam llicenciar el 2000 i el 2008 va arribar la crisi… i a finals de novembre d’enguany molts es manifestaven a Barcelona per l’habitatge. Aquesta gran promesa que havia fet el sistema capitalista de cop s’ensorrava. Som aquí, ara mateix?
Hi ha promeses que han caigut, cert. Una és aquesta que anava vinculada a la idea de prosperitat i esforç: si treballes i t’esforces, prosperes. I una altra: si com a societat dediquem una part de la riquesa a generar més riquesa, viurem millor. Aquesta promesa del capitalisme vinculada a una prosperitat, en el fons és una actualització la vella idea del progrés. No és tant una promesa circumstancial, com una ideologia vinculada al creixement econòmic com a sinònim i condició única per al progrés i el benestar. I no només material, sinó també cultural, social, polític, fins i tot en termes de drets. Això… quantes vegades s’ha actualitzat i ha caigut al llarg de la història? Diria que ha passat sempre! Quantes guerres han truncat la ideologia del progrés? Quantes crisis econòmiques? Quantes poblacions i territoris han deixat fora? Aquesta és una promesa en realitat molt permanent, però alhora molt circumscrita a temporalitats, classes socials i moments de la història molt concrets. Per tant, això que descrius com a promesa a una generació, en el fons era una promesa que no anava adreçada a tothom, ni de bon tros!
Les promeses sempre impliquen un “qui”?
La promesa, si no l’adreces a algú, no és una promesa. Aquest algú pot ser genèric: la societat de demà, etc. Però sempre s’adreça a algú, si no és un propòsit que et fas tu. Es dona la paraula a algú, això és molt fort, i és el que ens fa més por en aquests moments. No és només “què” prometem, sinó “qui” fa la promesa i “a qui” s’adreça. Per tant, en el moment que no es compleixen les promeses, o són traïdes, o són oblidades, hem de mirar qui afecten.
Parla de promesa i de traïció. El llibre, El temps de la promesa, és un al·legat a la paraula, i quan algú sent que aquesta paraula donada s’ha traït, li sorgeix la ràbia, la frustració… La classe mitjana viu aquest moment?
El que ara està realment en qüestió, quan dubtem tant i sospitem tant de les promeses que se’ns fan, sobretot des de la política –que seria la principal font de malestar respecte de les promeses col·lectives– no és tant el futur com la capacitat de la paraula per crear vincle. L’estatus de la paraula pública… quin és? I en el vincle amorós? I en el social? Què passa quan la paraula es considera una mercaderia més? I, a sobre, de consum ràpid? Es torna una paraula banalitzada, instrumentalitzada…, que serveix per a tot, i que el que menys importa és la veritat. I tots ho sabem. Les fake news en realitat no són el món de l’engany i la manipulació, sinó que és un engany amb el qual ja es compta. “Fem com si…”, i això no té final. Si tu m’enganyes i jo ho descobreixo, hauré de respondre a aquesta veritat. Quan descobrir la veritat no provoca desengany, aquí sí que hi ha un problema, que és el més radical de la humanitat: quina és la relació amb la veritat?
Avui, està en joc poder saber qui té la veritat?
Des de la filosofia, el que està en joc no és tant qui té la veritat com si podem dir alguna cosa de veritat. Actualment, es juga a fer veure que tothom té la veritat, i tots sabem que això és un joc. El que ens fa mal, i el que genera tot aquest malestar, és que per sota de tot això notem que ningú no pot dir res de veritat. Quan una promesa la dius, la dius de veritat. Què passa avui amb això? Doncs que, d’alguna manera, en aquests moments, aquesta possibilitat està malmesa.
Prometre ens fa iguals?
Qui es vincula a qui a través de les promeses i els compromisos que establim. En una traïció, fa molt més mal la humiliació, el no sentir-se respectat, que no pas que el que s’havia promès no es compleixi. El que sobretot es posa en qüestió quan una promesa no es compleix és que no t’hagin respectat a tu, no que no hagi pogut ser. Per una banda, no ens volem comprometre a res, però alhora constantment sentim que algú ens falla. Si ningú es compromet a res… per què tots estem en aquest estat de violentació constant? Hi ha un “qui soc” en aquest joc de la promesa. A vegades tenim una part molt cínica i molt hipòcrita: ens dolem de les promeses que ens traeixen o ens trenquen, i alhora ens posem en un lloc d’incapacitat respecte de les promeses que podríem fer. I a qui les voldríem fer.
La destil·lació de tot això acaba sent l’individualisme portat a l’extrem, mentre que abans hi podia haver una sensació de classe, de família, de poble, d’església…?
Donar la paraula és establir un vincle a través del temps. I d’aquí ve el títol del llibre, El temps de les promeses. No és un vincle abstracte, sinó que és com donem forma al temps que vivim junts. La vida és temps i com donem forma al temps. Si no, som individus perduts en el no-temps, sense direcció.
Poder i promesa: a les aplicacions de trobar parella, constantment ningú no es vol comprometre. I en tant que ningú no es compromet, també exerceix el seu minipoder. I això genera una crisi de valors encara més gran.
El “no et puc prometre res” com a manera d’estar, de viure, de treballar, de relacionar-se sexoafectivament, de fer família… és una manera d’exercir el poder. Qui pot no vincular-se és una forma de privilegi que té… i alhora una condemna col·lectiva. És una manera de viure sols encara que estiguem acompanyats, aïllats encara que estiguem ultracomunicats… I tot això crea unes patologies –que es confonen moltes vegades amb retòriques de la llibertat– que el que fan bàsicament és alimentar gran part dels malestars contemporanis. I parlem de soledat indesitjada, d’ansietat, d’esgotament, de no saber què fer d’un mateix, de no saber amb qui comptem… Al final, compromís és obligació, i hi ha obligacions a la vida que les hem d’acatar sense haver contret cap compromís: quan hem de pagar impostos, no necessàriament estem compromesos amb l’Estat. Ho fem i punt. En realitat continuem travessats per moltes obligacions, i les acatem. Però des d’aquest lloc en què sembla que som lliures perquè no hem contret compromisos. Doncs quina gràcia! Ens desfem dels compromisos i lluitem molt poc contra el sistema d’obligacions en què vivim! Potser ens hem quedat amb el mal cantó de tot plegat.
A la seva tesi, de fet, defensava que tenim la capacitat de canviar-ho tot, menys el sistema.
I, en canvi, volem tenir moltes possibilitats, o sentir que vivim en relació amb un sistema sempre obert. Però això és una lògica de mercat. Les aplicacions de contactes mantenen la idea oberta que sempre hi ha una altra opció possible. Veurem quines conseqüències té tot això.
“Triar” és un verb molt conjugat a l’hora de matricular els infants en un centre educatiu o un altre. En aquest moment, justament determinats centres fan una sèrie de promeses a les famílies sobre com estarà l’infant i gairebé prediuen què farà de gran. Però el poder de triar està en mans d’una gent molt concreta.
El sistema educatiu és una gran màquina de gestionar promeses i, segons l’època i l’orientació política, són promeses que s’intenta que es distribueixin de manera més o menys igualitària i oberta, però n’hi ha d’altres que redistribueixen de manera desigual i enfocades a determinades expectatives socials, culturals i religioses. I tornem a estar un moment així. Paradoxalment tenim un sistema públic que no està fent la funció d’ocupar la centralitat i portant les condicions d’igualtat, sinó que fins i tot forma part de la mateixa segregació i segmentació del sistema. I això és terrible! És una situació que fa vint anys ningú no s’esperava, ni els mateixos professionals que hi treballen. I està passant, ara mateix. I aquest és el repte principal del sistema educatiu ara mateix: com s’actualitza la idea que el mateix sistema educatiu no està fet per fer de canalitzador de diferències sinó realment per crear les condicions per a una igualtat possible?
Tornant a la crisi actual, en certa manera també s’ha trencat la promesa que els fills de les famílies migrants gaudiran d’una educació de qualitat i que, quan seran adults, podran formar part de la societat d’acollida.
També han canviat les maneres de migrar: quan érem petits, la lògica era arribar, arrelar i prosperar. Tornem a la lògica de la prosperitat. En canvi, molta migració actual no funciona així: hi ha molts nens i nenes escolaritzats aquí que segurament es quedaran, però també n’hi ha molts que ja estan tan deslocalitzats com la mateixa globalització. Vinc uns anys a un país estranger, envio divises, torno, mentrestant inverteixo en el meu país, els fills i els nets van i venen, ens distribuïm les cures entre el Perú, Barcelona i l’Argentina, després ens reagrupem a Califòrnia mentre la filla ha anat no sé on… La realitat del capitalisme global també modifica les maneres com es migra, i què s’espera quan s’arriba a un lloc. I aquí parlem d’integració, de llengües, d’aprenentatges… I Europa té en el seu si molts mons que no esperen quedar-s’hi: sempre pensem en la migració americana o del nord de l’Àfrica, però no parlem de tota la migració oriental, sobretot xinesa, que fa molts anys que practica aquesta manera totalment transnacional de gestionar els seus desplaçaments… Curiosament, al xinès no l’imaginem mai com “el migrant”, però tots anem a fer el cafè a un bar regentat per un xinès, que no sabem on es farà vell, ni què faran els seus fills…
“En una traïció, fa molt més mal la humiliació que no pas que el que s’havia promès no es compleixi. No ens volem comprometre, però alhora constantment sentim que algú ens falla”
Als migrants del Sud Global se’ls va prometre una Europa o una Amèrica que ja no existeix?
Al llibre intento desenvolupar una eina crítica per analitzar, escoltar i veure quines condicions són les que han fet possible determinades promeses, qui les ha fet i a qui. Els col·lectius migrats que han arribat durant aquests mateixos anys als nostres països estan funcionant des d’una altra promesa. Abandonen uns llocs travessats per la violència, l’explotació ambiental, la pressió política… i venen a treballar i a viure… a uns llocs on nosaltres estem dient que la vida es torna impossible! Per tant, quantes promeses es creuen en un mateix lloc? Per això és tan important no escoltar les promeses en abstracte, sinó situar-les en el seu veritable entramat. També podem reflexionar sobre les elits globals, per exemple, que han vist multiplicar les seves fortunes per xifres que no sabem ni dir. Des de quin altre paràmetre de les seves expectatives han funcionat en aquesta temporalitat de crisi?
Unes elits globals que sembla que se senten molt còmodes amb els partits d’extrema dreta, que fa la sensació que són els únics que llancen promeses. L’esquerra, en canvi, ofereix incerteses.
El que està oferint l’extrema dreta és certesa enfront de la incertesa i uns valors molt clars i explícits: “un home és un home”, “un ésser humà és un ésser humà encara que estigui a la panxa de la mare”… I també ofereixen decisió. Parlen poc del futur i parlen molt del passat, de tot allò que s’està perdent.
Però prometen que si es fa fora aquesta gent ells…
Més aviat diuen que és aquesta gent és qui t’està prenent el que tenies. No penso que estiguin venent futur. La capacitat de l’extrema dreta per fer promeses és fluixa. És forta en els arguments defensius. Que no et prenguin la llibertat, que diu la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Ayuso. Es fan forts en aquelles pors respecte del que s’està perdent, i juguen amb la força d’un abans idealitzat. Per exemple, pensem amb el Nadal que acabem de celebrar. Enguany, hi ha hagut un debat sobre tot el que és nadalenc, sobre què volia dir abans el Nadal, el pessebre… Coses que podrien ser anecdòtiques si estiguessin lligades només al folklore, però que van més enllà perquè posen en qüestió qui érem nosaltres en relació amb uns models de vida. Però la crítica al Nadal venia de lluny! Que si el dinar amb la família, que si el consumisme… I, ara, per què ha agafat força? Perquè hi ha algú altre que el posa en perill. És l’altre que posa en qüestió qui som i qui érem.
“El que està oferint l’extrema dreta és certesa enfront de la incertesa, uns valors molt clars i explícits: “un home és un home”, “un ésser humà és un ésser humà encara que estigui a la panxa”… I també ofereixen decisió. Parlen poc del futur i molt del passat”
Més que un debat cultural, és un debat de poder. I, per tant, de qui pot prometre i qui pot trencar les promeses. En el sistema capitalista actual, qui té aquesta capacitat?
La promesa sobirana identifica que el poder de fer promeses només està en mans de qui té el poder legitimat: Déu, l’Estat o el capitalisme. I, per tant, com a molt estàs en la posició de dir “m’has fallat” o “m’has abandonat”. Alhora, la història de la contestació a aquestes diferents maneres d’exercir el poder sobirà és tan llarga com la del mateix poder. S’han invertit molts esforços per canviar les maneres de fer d’aquest poder de la paraula, perquè passi de ser una condició de sobirania a una condició d’emancipació i de reciprocitat. S’ha lluitat molt per aconseguir que la paraula no sigui només d’uns quants, que el poder de la paraula no estigui en mans d’un sol monopoli.
Posi un exemple d’aquest tipus d’assoliment respecte de la paraula?
El feminisme, per exemple: abans, qui tenia el poder de fer promeses era només el promès i el marit. Demanava en prometatge la mà de la dona! La dona o bé no podia fer res, o bé segons de quina classe social era podia triar una mica. La promesa és recíproca, ens diem sí a alguna cosa, com, a què… I tot això s’ha lluitat! El llibre és precisament una crida a no oblidar tot això, també. Alhora, la pregunta pel poder no s’ha tancat. Només podem viure sota l’exercici d’algun tipus de poder? Què en fem, del poder? Per mi continua sent la pregunta de la política en la seva arrel, essència i quotidianitat.
Segons vostè, tenir poder no és tant poder “prometre” com poder “predir” com serà el futur. En quin sentit?
L’extrema dreta no promet, sinó que afirma i defensa. Ven seguretat, i la frontera és la gran imatge del president dels Estats Units, Donald Trump. La predicció és una altra cosa: la predicció substitueix la incapacitat de fer promeses. Quan no sabem imaginar un futur desitjable, la por a la incertesa es compensa dibuixant escenaris predictibles. Se substitueix l’absència del desig pel domini i el control, fins allí on jo puc controlar. Aquí sí que hi ha una competició per veure qui té més capacitat de control i d’anàlisi, i aquí hi entra tot el món de la intel·ligència artificial, l’aliança Elon Musk-Donald Trump.
El processament de dades massives com a substitut de pactes igualitaris.
Musk no fa promeses, Musk fa el que li dona la gana. I això és el poder. Soc riquíssim, vosaltres sou tots pobres. Sigueu pobres i gaudiu del que us pugui passar. No promet ni prosperitat, ni progrés ni benestar! Per tant, el binomi frontera més algoritme és la clau del poder actual. I, sobretot, qui arribi l’últim que es quedi fora!
