Recordes la darrera promesa que has fet o que t’han fet? La filòsofa, assagista i professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) acaba de publicar El temps de la promesa (Anagrama, 2023), un llibre en el qual reflexiona sobre aquest concepte i què significa per a una societat que viu “aterrida pel futur, obsessionada per predir i projectar, controlar i planificar”, segons assegura ella mateixa.
Per què decideix reflexionar ara sobre un concepte com la promesa?
Aquest escrit neix d’una proposta que em van fer: inaugurar la Biennal del Pensament de l’any 2022 amb nois i noies vinguts de diversos instituts de Catalunya. La idea era parlar-hi sobre el futur i quina idea en tenien. Per a ells, com per a tots, el futur era inquietant, més difícil d’imaginar i desvinculat de les seves vides. Aleshores, vaig pensar: com fem present i vinculant el futur? I vaig pensar en la pràctica de la promesa, no entesa com una promesa cavalleresca o relacionada amb l’honor.
Aquest treball li ha fet canviar el concepte que tenia abans de la promesa?
Escriure pensament és, sobretot, ocupar-se d’aquelles coses que ens inquieten. I vaig adonar-me que jo mateixa tampoc tenia una idea teòrica clara, però tampoc una experiència personal, de quin paper tenen a la meva vida les promeses. On les situaria? En faig o no en faig? Les promeses ocupen sovint un espai borrós, inquietant i incòmode, perquè, per una banda, semblen una cosa molt antiquada i de senyors, i, per altra, ens fan por. Donar la paraula i, en aquest món d’incertesa, situar les coses en un temps concret ens inquieta.
De fet, segurament tots hem fet promeses que ni recordem o hem acabat missatges amb un “t’ho prometo”.
Sí, al mateix temps també hi ha una relació molt banalitzada de la promesa. Això ens ha arribat a través de l’ús del llenguatge mediàtic, polític, publicitari, etcètera, en què ens prometen coses que sabem que no compliran. Usen el terme promesa per seduir-nos i crear una aparença de seguretat. I, sobretot en el camp de la política, aposten per promeses molt tàctiques. Aquestes paraules, però, no serveixen per prometre, sinó per manipular i orientar determinats horitzons de futur. Ens hem acostumat a tot això i també ho hem incorporat al llenguatge quotidià i a les relacions personals. Es fan servir molts “t’ho prometo” que no tenen cap mena d’implicació i que seran oblidats l’endemà. És una mena de retòrica sense cap conseqüència.
La promesa és un vincle de confiança cap a una altra persona. Un lligam que es pot trencar si aquesta no es compleix, no?
Aquesta és la clau de promesa. Tenim altres maneres de situar propòsits, desitjos, objectius, voluntats… en un temps que encara ha de venir. Això ho podem fer de moltes maneres. Segur que molts de nosaltres tenim blocs on fem llistes de tot el que ens comprometem a fer o hem de fer els dies vinents. L’element clau de la promesa és que sempre s’adreça a algú altre o a nosaltres mateixos. No hi ha promeses al buit, totes tenen una adreça, no hi ha promeses sense context, i, sobretot, no hi ha promeses que no ens vinculin a algú altre. I aquest algú potser som nosaltres mateixos, un altre o el conjunt de la humanitat.
I per què ens fa por la promesa? Per les possibilitats d’incompliment?
El títol del llibre és El temps de la promesa perquè la promesa és una paraula atemporal, una veritat eterna que s’inscriu en el temps. Qualsevol que fa una promesa i qualsevol que la rep sap que és fràgil. És la seva característica principal. Fins i tot, amb la millor de les voluntats, una promesa pot ser que no es compleixi perquè no es donen les condicions, perquè la vida fa un tomb, etc. Qualsevol atzar forma part del temps de la promesa. I per això la promesa ens fa por, perquè cada vegada rebutgen més aquelles situacions que ens poden comportar frustració, desafecció, revisió, honestedat, etcètera. Ara volem control i gestió, però la promesa també pot ser una forma d’abraçar l’atzar i l’imprevist.
La promesa ens fa por, perquè cada vegada rebutgen més aquelles situacions que ens poden comportar frustració, desafecció, revisió o honestedat
La promesa també ens demana assumir conseqüències i una responsabilitat.
Exacte. Sovint diem “no et puc prometre res”. La promesa l’hem convertit en una forma generalitzada de relacionar-nos amb tot. Jo actuo, però, com que no et puc prometre res, no em faig càrrec de les conseqüències d’aquesta acció. Hi ha coses que objectivament demanen no prometre res, però també són determinades circumstàncies. Per exemple, un metge potser no pot prometre una cura, però pot prometre acompanyament, atenció, resposta… Per tant, hem de veure quins són els límits d’allò que podem prometre i d’allò que ens corresponsabilitza. Tot aquest territori és un assaig, però no prometre res és una de les maneres com avui s’alimenta aquesta desafecció i desvinculació constants d’allò que compartim amb els altres.
Totes les promeses tenen el mateix valor?
No hi ha jerarquia possible entre promeses. No hi ha promeses més altes, més nobles o més ridícules que altres. Fins i tot la promesa més quotidiana, més íntima, més concreta… és igualment veritat i radical en el fet que genera un vincle, acull un compromís i genera una incertesa. Aquests tres elements són comuns a qualsevol promesa. La radicalitat d’una promesa rau en la seva simplicitat.
Aquest projecte surt d’un acte amb joves, que és un col·lectiu especialment desencantat a causa de les promeses incomplertes, oi?
Sí. Moviments com Fridays For Future o grups de joves que van haver de marxar a treballar a fora després de la crisi del 2008 sovint diuen la frase “ens heu robat el futur”. Aquest eslògan és molt potent i implica moltes preguntes. Quan comença i on acaba el futur? Com ha de ser la relació intergeneracional? Però aquesta frase no solament revela la decepció per una promesa incompleta, sinó un sentiment de traïció. L’estat actual del món, el capitalisme, no ha complert determinades promeses sinó que les ha triturat i ara queda poc marge de temps per generar-ne de noves. Això forma part del malestar dels joves, però també de tota la societat en general. Ara, però, més que jutjar la traïció de les promeses, el que cal és tornar-les a escoltar. Hem de recuperar l’espai de la promesa.
