La maternitat d’acollida és una realitat poc coneguda a Catalunya. Maria Josep Subirachs, mare d’acollida, autora i il·lustradora, explica la seva experiència al llibre Experiències d’una mare d’acollida.
Per què va decidir escriure un llibre sobre la maternitat d’acollida?
Hi ha molts nens esperant una família als centres d’acollida i crec que és un tema molt desconegut i del qual els mitjans de comunicació parlen poc.
Què suposa acollir un infant o un jove temporalment?
Que l’infant viu a casa teva les 24 hores del dia durant una temporada. Ara bé, hi ha diferents tipus d’acollida. Hi ha les acollides d’urgències, en què la família d’acollida es fa càrrec del nen quan surt de l’hospital fins que li trobin una família que l’adopti o perquè els seus pares s’estan recuperant d’alguna malaltia o accident. Després hi ha les acollides de llarga durada, que és la que vaig fer jo amb la Rita i que s’allarga fins als 18 anys.
Per què va decidir ser mare d’acollida?
Doncs, la veritat, vaig conèixer una companya de feina que ho feia i em va deixar intrigada. Quan vaig saber que era per ajudar altres famílies o donar una llar als infants, m’hi vaig llançar.
Quins reptes li va suposar la maternitat d’acollida?
Reptes? Els típics de tota mare: buscar una escola, roba, extraescolars, compaginar amb la feina, però, sobretot, fer de mare a una persona que no coneixes. Al principi vaig estar temptada de renunciar-hi perquè em superava i, gràcies a l’entitat que porta el tema de l’acolliment en l’àmbit més psicològic, vaig fer un clic. I quan veus que la cosa ja està encarrilada, ja comences a pensar en el dol que suposarà que ella marxi: mires el calendari i et fa por. La sents com la teva filla, tot i que tu saps que no és la teva filla perquè té una mare, una família amb la qui reuneixen un cop al mes.
Al capdavall, sap és un vincle que té data de caducitat, encara que es mantingui després d’una altra manera.
Sí, i al principi tenia molta por. I el dilema de comprar-li una bicicleta o no, per què pensava: “I què foto jo amb una bicicleta després?”. Al final decideixes fer tot el que creus que has de fer i que passi el que hagi de passar.
I quins reptes es troba el nen o nena?
Molts. Tu pensa que va sortir d’un centre d’acollida amb els seus germans i va venir cap a mi. Quan va venir amb mi, érem jo i el meu gos i no va plorar. L’acabaven de treure del seu centre de confort i no va plorar.
Per a vostè què és la família?
És qui et cuida, qui vetlla per tu. La persona que et fa costat, en els bons moments i en els mals moments, amb qui discuteixes, amb qui rius, amb qui passes les estones. I ella això ho sap. Ara ja té deu anys i em diu: “Mama, jo vull estar sempre amb tu”.
Ha publicat un llibre i en té un altre al forn. Podem dir que aquest primer llibre és un conjunt d’escenes, d’historietes, que relaten la quotidianitat del dia a dia d’una mare d’acollida?
El primer llibre explica amb pèls i senyals el que vaig sentir jo en el moment de ser mare d’acollida, tant en els bons moments com en els que no ho eren tant. Aquest llibre va ser com una teràpia per anar plasmant totes les coses que m’anaven passant, perquè després, en rellegir-ho, reflexionava sobre si podria haver actuat d’una altra manera i jo mateixa aprenia de les coses que anava escrivint.
I què ens té preparat en el segon llibre?
El segon llibre tracta sobre el que ens està passant ara. Vam canviar de poble i això va suposar un canvi d’escola; el confinament ens va agafar lluny de la nostra família; també vaig patir un canvi de feina, i hem viscut aquests canvis juntes. Jo sempre dic que a mi ella em fa forta i valenta per fer front al dia a dia. A vegades, em trobo amb situacions i penso: “I ara què faig?”. La miro a ella i em dic: “Ja ho arreglarem”.
El títol del llibre és Som una família diferent i es troba en plena campanya de micromecenatge a Edita.cat, oi?
Sí, l’editorial el ven per internet i, si es venen les unitats que demanen, el publicaran. Les persones que han fet l’aportació el reben a casa o poden venir a la presentació del llibre.
