La periodista i escriptora Margarita Rivière ha mort aquest diumenge a la tarda a causa d’una insuficiència pulmonar a l’edat de 70 anys. Rivière ha estat una institució de la premsa espanyola i va encarnar la figura de la periodista progressista dels anys de la Transició. L’any 2009 Rivière va participar a la II Jornada Valors i Compromís dedicada a la Interioritat, aquesta és l’entrevista que li va fer la revista Valors sobre aquest tema.
En quina mesura creu que l’actual societat impedeix que les persones s’endinsin en la seva interioritat i estiguin tan abocades a l’exterior?
Jo crec que hauríem de començar situant els elements, que serien l’individu davant la societat, i invocant allò que deia Ortega y Gasset: «Jo sóc jo i la meva circumstància». En aquest moment tenim la sort de viure en un món molt diferent al d’abans, on un pot sortir de les seves circumstàncies; el progrés ha permès que jo, en comptes de viure a la Barcelona on he nascut, pugui anar-me’n a Tokyo o Nova York. Això crea una altra mena d’individu, més potent, més complex. I hem de definir bé quins canvis implica això en aquest individu i davant de quina societat queda.
Respecte la manera de ser a la societat, actualment, hi ha dues tendències. D’una banda la que converteix els individus en productes, conformant l’«individu producte». De l’altre la que entén aquests individus com a ciutadans que participen de la col·lectivitat i què hi aporten allò que poden. Per tant tenim dos conceptes, que són ciutadans i consumidors; impliquen dues visions de la vida. La societat manté aquest doble esquema: ciutadans que col·laboren, participen de la vida pública, davant els consumidors, una gent més passiva però que són els que fan funcionar el sistema perquè estan immerses en un ambient de gran competitivitat. Col·laboració, doncs, versus competició.
El problema és que per sobreviure en aquesta societat que és, abans de tot, mercantilista, economicista, l’individu s’ha de transformar en competitiu. Ha de voler triomfar, guanyar diners, comprar tot el que es pugui comprar… Jo de fet no estic en contra de la competitivitat, però si d’aquesta manera d’entendre-la perquè implica donar cops de colze per ascendir, per exemple… una sèrie d’elements destructors precisament de la idea de col·laboració dels ciutadans que arrelen en la democràcia. Per tant tenim una societat que per una banda vol ser democràtica i per una altra té uns hàbits econòmics que han pervertit les conquestes plasmades en els Drets Humans. Jo crec en el mercat, en la col·laboració econòmica, crec en els diners, però crec més amb l’impuls de la col·laboració que en l’impuls de la competició.
Fa un moment parlava d’un individu producte. Il·lustri’ns una mica més respecte aquest concepte.
Mira, acabo de fer un estudi que és la meva tesi doctoral i es titula Iconos de la religión mediática. Un dels estudis que he fet és sobre la professionalització de la fama, en referència a programes com Operación Triunfo. Un grup de persones participen d’un càsting, en els que el superen se’ls posa a competir a dins l’acadèmia, se’ls renta el cervell i sobretot el qui guanya surt del recinte preparat per la vida competitiva. A partir d’aquell moment la productora que fa el programa explota aquell cantant controlant-li els concerts, els seus drets tan musicals com d’imatge, la seva personalitat. A això em refereixo, quan parlo d’individu producte. D’alguna manera cada persona que envia un currículum a una empresa també s’hi està convertint, perquè s’està venent a si mateix, per buscar feina. Aquest és el sistema.
Fins ara hem fet molta referència en el marc, però fins a quin punt aquesta societat impossibilita que hi hagi persones interiorment potents, amb les seves capacitats desenvolupades, amb un sentit de la vida profund…
No és que ho impossibiliti, però la veritat és que ho fa molt difícil. Haver-se de guanyar la vida i alhora ser capaç d’abordar la pròpia interioritat és molt difícil. Per diverses raons. Per excés d’impulsos, per exemple; els joves esteu amb una oferta tan brutal d’oci, de temptacions… que escollir es fa molt difícil! A banda de la dicotomia que he assenyalat abans, la de ciutadans versus productes, n’hi ha una altra que s’està veient molt amb el tema de la crisi que és la realitat real i la realitat virtual. La realitat virtual té efectes, en la realitat real. No perquè aquesta realitat paral·lela sigui virtual, no física, deixa de tenir efecte sobre nosaltres. Amb la crisi econòmica lligada a operacions financeres virtuals s’ha demostrat que estem davant uns efectes perversos que és necessari corregir.
L’ideal seria intentar arribar a un equilibri, deixar d’estar tan abocats a l’exterior i endinsar-nos una mica en el nostre interior, no?
Jo crec que les dones són un exemple paradigmàtic, en aquest sentit. Històricament no havien tingut cap dret i en canvi els hem anat aconseguint. I fins i tot hem caigut en el parany de voler-los exercir tots de cop, de convertir-nos en superdones que treballen, cuiden dels fills, del marit… De manera que les dones estem ara en un moment molt complicat: hem de pensar a què dediquem el nostre temps, amb quina d’aquelles coses a què tenim dret volem esmerçar el temps: si a nosaltres mateixes, als altres, a la feina… Hem de resoldre aquest atzucac on ens trobem. En un altre ordre de coses les dones hem estat sempre tant pendents de l’opinió aliena, de l’exterior, de què diran de nosaltres, que se’ns ha fet impossible treballar la nostra interioritat.
