Just al centre de Barcelona, producte de la rehabilitació parcial de l’antic conjunt arquitectònic de la Casa Provincial de la Caritat, hi ha l’imponent seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com a CCCB. Una institució creada el 1994, i que organitza i produeix exposicions, festivals, concerts, cicles de cinema, cursos, conferències… amb la voluntat de fomentar nous llenguatges, debats i expressions artístiques sobre temes molt diversos. És en aquest espai en què història i noves tendències s’enllacen on conversem amb el periodista Marçal Sintes, des del passat mes de desembre nou timoner d’aquesta casa en substitució de Josep Ramoneda, qui en va ser el fundador i primer director.
Què és per a vostè la coherència?
Jo distingeixo dos tipus de coherència. En primer lloc podríem parlar de la “coherència cronològica”, aquella que es produeix al llarg del temps. Som fidels amb allò que vam dir l’any passat? Som coherents amb les intencions de fa un temps? Aquesta és una coherència històrica. I jo aquesta la qüestiono…
Per què la posa en dubte aquesta coherència al llarg del temps?
Personalment sospito de la gent que durant molt de temps és coherent amb unes mateixes idees, perquè canviar d’opinió demostra salut mental i espiritual. Fins i tot em sembla una mica patològic. I és que per poc obert i empàtica que sigui una persona a acompanyar les raons dels altres, em sembla que poc o molt les persones canvien al llarg del temps encara que certa base pugui continuar sent la mateixa. Amb els anys, les experiències vitals, les lectures, les converses… El punt de vista sobre les coses inevitablement es transforma.
I l’altre tipus de coherència quina seria?
Doncs hi ha també un altre tipus de coherència, per mi més autèntica, que en podríem dir “sincrònica”. Aquesta és la coherència amb un mateix, és a dir, si fem el que diem i si diem el que fem en un moment determinat. Aquesta la defenso a peu i a cavall, ja que en el fons significa poder mirar-se el mirall i no sentir vergonya d’un mateix. Em preocupa quan les persones, conduïdes per raons poc ètiques, actuen diferent de la seva consciència.
Creu que la coherència és actualment un valor en crisi?
No. La coherència és més vigent que mai perquè les situacions que caracteritzen els nostres dies tenen molt a veure en la incertesa, en factors que escapen el nostre control i en situacions molt volàtils. I això fa que la coherència, entesa com uns valors al qual agafar-nos i al qual regir-nos, ara sigui molt valorada. En general, la coherència agafa importància quan les situacions són molt incertes. En canvi, quan les situacions són molt estables la coherència no és tan important o no ens hi fixem.
Segons vostè ara se li dóna més importància a la coherència, però som més coherents?
En tots els temps hi deu haver-hi una dosi semblant de coherència, malgrat en algunes circumstàncies deu ser més difícil ser coherent que en unes altres. Ara els temps són complicats. Personalment no sóc molt dur amb aquells polítics que primer diuen una cosa i després, devorats per la crisi econòmica, en fan una altra. Insisteixo que en els temps tant ràpidament canviants com l’actual realment és difícil ser coherent. Quan hi ha una tempesta tan gran com ara en el camp econòmic, sovint s’han de prendre decisions que havies promès no prendre. Quan la variabilitat és alta la coherència està més sobre la taula.
Però, fins i tot, en aquest sentit, considerar i aplicar ara la coherència com un valor absolut ens podria portar al desastre.
Per tant, la incoherència, entesa com a “flexibilitat” en el canvi d’opinions en un món insegur, en aquest moment seria positiva. No creu però, que la ciutadania, sense posar etiquetes distingeix les dues coherències i compren, en alguns casosfins i tot lloa, la “coherència cronològica”, però condemna la “coherència sincrònica”?
Sí, però fins i tot, respecte la crisi econòmica, la gent també hauria de comprendre la incoherència més immediata. Un polític diu que no pujarà els impostos i al cap de mig any ho fa. Igual que un home que diu: “Jo no viuré mai amb la meva sogra”. I al cap de mig any, acaba a casa d’ella perquè tots dos membres de la parella han perdut la feina. Acaba sent el mateix. En aquest temps de tanta incertesa és molt compromès prometre coses o dir “no faré” o “no diré mai”.
Popularment la ciutadania assumeix que el polític diu una cosa i després en fa una altra. Som massa crítics amb els polítics?
Sí. Tinc la sensació, potser perquè hi ha una càrrega d’animadversió acumulada, que sovint tendim a ser sempre més comprensius amb un mateix que amb els altres i quan aquest altre és un polític això encara s’accentua més. Sempre estem poc disposats a comprendre les coses que fan els polítics. Potser els polítics són poc previnguts, però la gent també ha d’entendre que les situacions són canviants. Seria pitjor que els polítics s’aferressin a la coherència i es prenguessin decisions nefastes.
On ens pot portar aquesta forma de governar basada en la incoherència? Com es pot canviar aquesta percepció de la gent? Passa per un canvi en la forma de fer política?
Segurament en un moment tan canviant això és perillós. En aquests temps que corren penso que els polítics s’haurien de limitar a comprometre’s a actuar de la forma millor possible i amb el màxim de sentit comú. En aquest moment de crisi econòmica i inestabilitat no és recomanable fer masses promeses que comencin amb l’adverbi “mai” o “sempre”. Perquè el problema de no prendre aquest tipus de precaucions és la pèrdua d’una cosa bàsica en tota societat: la credibilitat, en definitiva, la confiança. I aquest és el drama. (…)
Per llegir la resta de l’entrevista, envia’ns un mail demanant-la a redaccio@valors.org.
