De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Falsos màsters
Data: 25 de setembre de 2018
Benvolgut Cinto,
Després de treballar la “memòria agraïda”, segueixo escoltant tota mena de sorolls, especialment recriminacions sobre màsters, doctorats i currículums. Sembla que aquests títols són una qüestió fonamental per resoldre els problemes del país, però a mi em sonen a un intent de fer mal, d’anar contra l’altre, sense importar massa si ho fa i ho pot fer bé. Fa un temps s’escoltava: “Contra ells”. Ara escolto: “Contra ell”.
Tot plegat m’ha fet recordar una anècdota viscuda a la Universitat de Sonora. Em van convidar a participar a un Congrés sobre la pau. Quan hi vaig arribar em va rebre el vicerector acadèmic al seu despatx. La paret del darrera d’on ell seia estava plena de títols. De tota mena. No hi havia pam de paret sense títol emmarcat. Vaig pensar –potser mal pensar– que era una manera que tenia el vicerector de mostrar que era una persona amb molts coneixements i, per tant, molt valuosa. Quan es va asseure va quedar emmarcat i protegit per aquella paret plena de títols i certificats. En aquell moment, però, el més important per a mi no era la quantitat de papers a laparet, sinó el que m’havia de dir i el que anàvem a compartir; m’importava ell.
El Dr. Joan Viñas, quan era rector de la Universitat de Lleida, deia: “Es necessita formar persones amb coneixements, habilitats i actituds transversals que les facin competents per liderar els canvis de la nostra societat, amb ètica i formació humana integral com a persones adultes i amb capacitat d’autoaprenentatge. El títol només és important si va acompanyat d’aquestes competències. Necessitem emprenedors i la universitat ha de ser emprenedora i forjadora d’emprenedors”. Cada vegada estic més convençut que la universitat ha de donar homes i dones savis. I la saviesa no és només saber, és molt més: és saber utilitzar el saber, com diuen alguns autors, és l’art de viure. La vida és més complexa que un simple conjunt de coneixements. La saviesa és una actitud que sorgeix sobretot de l’experiència, i aquesta, no està feta solament de coneixements, sinó també de valors, accions, creences, emocions, desigs, principis, sentiments… en definitiva, d’una barreja difícil de destriar i que mai no és el resultat d’ajuntar o apilar totes aquestes coses. Ni la saviesa ni la veritat són valors exclusivament intel·lectuals, ni activitats purament racionals, sinó una manera de tocar la realitat existent i de gaudir-ne.
Cinto: hi ha molts homes i dones que no estan matriculats a cap universitat, ni han cursat estudis en un centre universitari, però són persones obertes a les idees, amb ganes d’aprendre i d’ensenyar, que dels seus coneixements n’han fet experiència i volen transmetre aquestes experiències a la societat on viuen. Penso que els veritables líders polítics i socials són aquells que a més de tenir uns coneixements són capaços de testimoniar una experiència. Aquells homes i dones que amb o sense títol universitari, ensenyen el que saben, i ho poden fer perquè ho viuen. Podríem dir que saben perquè ho viuen, que el seu aprenentatge brolla de la vida, per tant, no tenen un saber teòric, sinó una experiència viscuda. El que ensenyen és precisament el que han viscut, el que estan vivint.
Fa uns dies llegia que les primeres universitas eren com associacions privades impulsades per homes que es van proposar el conreu i la difusió de la ciència. Malgrat tenim moltes universitats arreu que funcionen molt bé, tot plegat em porta a pensar si avui no es podria recuperar aquella idea inicial d’universitat i ser capaços de crear associacions de persones disposades a conrear la ciència i a difondre-la a través dels diferents mitjans que la tecnologia posa al nostre abast. Associacions o entitats que s’oblidin de donar títols i de demanar reconeixements oficials, per dotar-se d’unes estructures mínimes que permetin reunir persones a pensar, dialogar, i a donar a conèixer allò que han pensat i dialogat, amb l’esperança que aquestes idees revertiran profitosament a la societat. Però massa sovint, perduts en el cabdal de la informació i carregats de tòpics i prejudicis, no hem apreciat la saviesa de les persones que posàvem al davant de qualsevol institució publica o privada, i, per tant, hem estat incapaços d’aprendre d’aquells que ens podien donar, amb títols o sense, una veritable “classe magistral”.
Una abraçada.
La saviesa no és un valor només intel·lectual, sinó una forma de tocar la realitat i de gaudir-la
Els líders, a part de tenir uns coneixements, han de poder testimoniar
una experiència
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Falsos màsters
Data: 28 de setembre de 2018
Benvolgut Jordi,
Em fixo sobretot en això que dius que “la vida és més complexa que un simple conjunt de coneixements, la saviesa és una actitud que sorgeix sobretot de l’experiència, i aquesta, no està feta solament de coneixements, sinó també de valors, accions, creences, emocions, desigs, principis, sentiments”. Totalment d’acord. I per això no entenc com els nostres polítics tenen l’afany de mostrar els seus currículums, quan la gent del carrer donem per descomptat les seves capacitats, no merament intel·lectuals sinó fonamentades, com dius, en l’experiència i la voluntat de fer les coses bé. Deu ser que ara en la política prima més la preocupació per aparèixer que per servir. És la política de l’espectacle, subordinada a l’opinió immediata dels espectadors. Els votants hem de tenir un coneixement previ de les persones que ens han de representar, però no tenim perquè escrutar els seus currículums intel·lectuals, entre altres coses perquè hem de suposar que poden estar inflats.
Em resulta absurda aquesta sobrevaloració curricular, tant de part dels qui volen aparèixer allò que no són com de part dels qui es dediquen a furgar en la vida intel·lectual dels adversaris per denunciar presumptes irregularitats, i que en tot cas ben poca transcendència tindran en l’efectivitat de la labor política, només vàlida pels seus resultats. De tota manera sí que ens han de preocupar les ganes dels polítics d’aparèixer com el que no són, superiors als altres, diferents, aquestes ganes amarades d’ambició que està a l’arrel del fenomen de la corrupció. Queda sempre la pregunta de fons: com és possible que s’adapti un comportament objectivament desajustat respecte del que un és i fa a partir de l’autoconvicció que allò que s’està fent es correspon amb una espècie de dret personal per fer-ho? D’on ve aquesta capacitat de pseudoconvicció que porta invariablement a l’afirmació autojustificativa que allò que s’ha fet es podia fer? L’imputat de corrupció nega sistemàticament els fets (com tot imputat), però sempre afegeix a aquesta negació la seva convicció personal de no haver incorregut en cap acció que fos contrària a un comportament lícit i ètic.
Trobo una explicació de base antropològica, de falta de respecte a si mateix en aquests comportaments, que m’ha tornat a la memòria rellegint el sociòleg Richard Sennet. En la seva obra El respeto (sobre la dignitat de l’home en un món de desigualtat), cita aquesta afirmació de Smith: “Tots els homes sobrevaloren més o menys l’oportunitat de guanyar, mentre que la majoria infravalora l’oportunitat de perdre”. Aquesta afirmació, unida a l’anàlisi del Discurs sobre l’origen de la desigualtat de Rousseau, li serveix a Sennet per reflexionar sobre la distinció d’aquest últim entre l’amor de si mateix i l’amor propi i situar la seducció per la desigualtat en l’avaluació personal de les capacitats. L’amor de si mateix, connatural en tota persona, es fonamenta en la percepció realista de les pròpies capacitats i de les pròpies limitacions, mentre que l’amor propi es basa en la seducció per la desigualtat, per ser diferent, per deixar de ser ordinari, allunyat de les persones més o menys normals. Ser un més no té cap valor. En una societat que aposta per la competició a tots nivells el respecte a si mateix es perd en profit de la jerarquia que imposa l’amor propi, les ganes de destacar, de ser desigual, diferent del comú.
En el trànsit del comportament normal al comportament corrupte o desajustat, no hi juga un paper important aquesta seducció per destacar, per ser diferent, per obtenir un status que hom pot acabar creient que és el just perquè és el que es correspon amb les pròpies capacitats que han de ser remunerades d’un manera o altra? La falta de respecte social que suposa el comportament corrupte o desajustat comença per ser una falta de respecte a si mateix, quan hom té per naturals capacitats, desitjos o projectes, que no li corresponen realment, quan comença a sobrevalorar molt més l’oportunitat de guanyar que l’oportunitat de perdre.
A part de cedir a l’escàndol quasi diari que es destapa en els mèdia amb l’aparició d’aquests comportaments, que ràpidament es transformen en tema de conversa i de comentaris de tota mena, caldria preguntar-se sobre les condicions personals que fan que a partir d’un moment hom adopti un comportament que no s’avé amb l’activitat normal que se li espera, ni tampoc amb el seu mateix tarannà o idiosincràsia habitual. Si entre tots valoréssim molt més els límits de les capacitats pròpies i dels adversaris, deixant sempre un marge a l’oportunitat de perdre, tocaríem més de peus a terra, aniríem més per feina i la societat no estaria pendent dels escàndols sinó de les realitats del dia a dia que reclamen la dedicació dels polítics.
Cinto Amat és advocat
Ara en la política prima més la preocupació per aparèixer que per servir. És la política de l’espectacle
Si valoréssim més els límits de les capacitats pròpies i dels altres, tocaríem més de peus a terra
