La salut es pot definir de moltes maneres i, segons la tradició cultural, també es pot conceptualitzar i entendre en multiplicitat de formes. El que sí que seria comú a tots els constructes és la multiplicitat de factors que s’imbriquen en el seu manteniment, i els determinants socials de la malaltia són una realitat que hi influeix: el lloc de naixement, les condicions d’habitatge, la situació econòmica, l’entorn relacional són aspectes que determinen la possibilitat de tenir una bona salut i, en cas de malaltia, les opcions de cura. La disparitat de tractaments arreu del món i les condicions d’accés al sistema sanitari o a tractaments específics representen un mosaic de desigualtat. Així, moltes persones deixen els seus països, on hi ha manca de recursos o el sistema sanitari és privat i no el poden pagar, en cerca del ventall de possibilitats terapèutiques “gratuïtes” a Espanya. El denominat turisme sanitari genera una sobrecàrrega al sistema català de salut i es plantegen mesures que limitin l’entrada. És ètic negar l’assistència sanitària?
S’ha publicat als mitjans de comunicació que, durant els darrers anys, s’ha detectat l’arribada massiva de famílies procedents del Perú amb un fill malalt de càncer, quan les condicions familiars no permeten el seguiment mèdic (distància al centre de salut, preu dels tractaments, etc.), o es dona una situació pal·liativa, o bé els facultatius els orienten cap als hospitals pediàtrics de Barcelona, com ara Vall d’Hebron o Sant Joan de Déu. És en aquests centres on es porten a terme tractaments de darrera generació o hi ha en marxa assaigs clínics innovadors. Les famílies venen les seves propietats o fan campanyes a les xarxes socials per aconseguir els diners per al viatge. Un cop a urgències del centre sanitari, es desvelen situacions d’extrema precarietat i una doble expectativa: que el fill es curi i que el sistema els cobreixi totes les necessitats. I no sempre és així.
Els professionals sanitaris, l’administració de Barcelona i l’ambaixada del Perú expressen tensió de la cartera de serveis de l’àmbit social amb ocupació d’allotjaments pensats per a pacients espanyols. També s’arriba a parlar de l’alta despesa sanitària i del greuge comparatiu amb altres pacients internacionals que compleixen la normativa i paguen els seus tractaments a través de la via privada. A més, es tracta de famílies que arriben al complet, amb altres menors a càrrec. I com que són processos llargs que demanen que els adults tinguin cura dels nens malalts, també es dificulta la possibilitat d’inserció laboral. Les institucions han començat a plantejar-se les dificultats que implica atendre aquest perfil de pacient i s’han iniciat converses per valorar opcions que limitin l’arribada d’aquests nens, encara que hi ha por per si es considera discriminació i/o racisme. És ètic intentar limitar l’accés de nens malalts d’altres països al sistema sanitari català? Quines opcions hi ha davant aquesta situació complexa on es contraposen tants principis ètics?
No hi ha dubte que el control de la immigració demanaria canvis dràstics en la normativa actual. Hi hauria l’opció de demanar, com fan altres comunitats autònomes, un temps d’estada al país abans de poder fer servir el sistema sanitari. O supervisar els motius del viatge per demanar un mínim econòmic que asseguri la subsistència de la família. També es podria acceptar que arribin sense cap mena d’obstacle, però repartir els pacients per tot el territori per intentar evitar el col·lapse dels recursos, revisar de manera exhaustiva la situació econòmica de cada cas per afavorir la justícia social a l’hora de repartir els recursos, regular la situació dels adults per assegurar la inserció laboral, entre d’altres. Finalment, es pot mantenir la situació com fins ara, amb l’assistència benèfica i assumir que potser no es poden controlar aquest tipus de situacions, tan complexes, que sigui quina sigui la decisió final implicarà unes conseqüències negatives difícils de sostenir des d’un punt de vista material i emocional.
