Qualsevol decisió implica escollir unes implicacions i descartar-ne unes altres. Al decidir hem d’optar entre què volem renunciar i què podem assumir amb responsabilitat. Davant d’un problema a resoldre, sempre arriba un punt en que cal donar-li resposta i assumir-ne les conseqüències i, arribat aquest mateix punt, fins i tot no posicionar-se és una decisió per si mateix.
A dia d’avui ens trobem en mig d’una pandèmia on hi ha hagut moltíssimes decisions al darrera dels governs de torn. Situem-nos per un moment en els primers dies en què vam començar a parlar del coronavirus i imaginem-nos dos escenaris.
El primer escenari és fàcil perquè és el que hem viscut. Els governs van pressuposar que era una grip més i van reaccionar tard quan es van adonar que era molt més greu. Això ha comportat desenes de milers de morts i una crisi molt gran, com a mínim, a nivell social i econòmic.
Després de saber-ne les conseqüències, és ben fàcil dir que es van prendre decisions equivocades. No cal donar gaires voltes per imaginar quina hagués pogut ser una decisió més encertada. Amb raó o sense, els responsables d’on hem arribat, estan sent assenyalats per no evitar tantes morts i també per trobar-nos davant d’un patiment per a moltes persones que tot just està començant.
Situem-nos en un altre escenari. Anem de nou al moment en què es va començar a parlar del coronavirus. Imaginem que, quan encara no ens trobàvem amb una xifra de morts escandalosa, s’hagués dit que cal confinar a tothom de manera immediata. Segurament l’escenari d’aquest confinament alternatiu també hagués provocat la crisi social i econòmica però hagués evitat molts morts. No tinguem cap dubte que els responsables de torn també serien assenyalats, però en aquest cas, d’exagerats i de provocar una crisi econòmica i social sense precedents i innecessària.
Mai plou a gust de tothom. I a mesura que les decisions que es prenen tenen conseqüències més rellevants, el descontent també és més important per a una part de les persones. Els diferents interessos particulars també són diferents per cadascú de nosaltres i, en funció d’això, valorem les decisions que ens afecten.
En benefici del bé comú
Dona la sensació que avui dia ens trobem força sovint en el primer escenari, és a dir, on qui decideix busca garantir la justificació malgrat les conseqüències siguin pitjors. El segon escenari es tendeix a descartar i, per tant, no és prioritza el bé comú malgrat pugui ser la millor solució. Això és un greu problema que no només passa a nivell polític, com en l’exemple que he posat abans, sinó que tinc la sensació que passa a qualsevol nivell com podria ser una organització, una associació o una escala de veïns.
Que haguem arribat a aquest punt és un dels principals problemes que tenim avui dia ja que la mala o bona presa de decisions a qualsevol nivell és crucial. Determina com ens trobaren més endavant des d’un punt de vista social, econòmic o ecològic, entre altres. Tot plegat ha fet que desconfiem dels qui assumeixen responsabilitats i decideixen. I també ha fet que qui decideix ho faci amb més restriccions i amb un instint d’autoprotecció.
Arribar fins aquí no és només degut a qui pren decisions a diari. També és conseqüència de qui valora aquestes decisions i, en això, tots tenim part de culpa.
Quan es parla de la responsabilitat de prendre decisions, sovint s’obvia parlar també dels qui opinen sobre aquestes. No cal dir que opinar sempre és lícit. Però no podem parlar d’opinió quan estem valorant decisions sense assumir el que això també implica. Opinar gratuïtament o banalitzant sense estar informat o sense tenir en compte la nostra pròpia subjectivitat és una irresponsabilitat i, a més, pot fer canviar la forma de prendre decisions i pot dificultar encara més com es farà en un futur.
Diversitat d’opinions
El posicionament davant d’una situació, una pregunta, una decisió, una opinió mai serà al gust de tothom. Hi haurà persones beneficiades i persones perjudicades. I segons el context particular, dependrà molt de com ens acabem ubicant. Aquesta resposta que cadascú en doni, podrà tenir un enfocament basat en les afeccions d’un mateix, o bé, sota l’objectivitat del benefici per a tota una comunitat.
És molt complex poder discernir encertadament entre si la resposta que donem a una situació és adient o és inadequada. Per això és important que els qui prenen decisions és coneguin bé, en el sentit més profund de la paraula. Algú es coneix bé a si mateix o coneix a un altre quan s’adona en quin moment l’objectivitat perd força i comencen a agafar terreny els interessos o les febleses personals. Tothom cau en algun moment en la subjectivitat mentre pren decisions, però no tothom s’adona i no tothom sap sortir-se’n per tal de reconduir-ho.
Les decisions col•legiades poden arribar a ser més transcendents que aquelles que es prenen en solitari. Però només serà així si els membres de l’òrgan que decideix és capaç de compensar la subjectivitat de l’altre i aquest, ho accepta com un suport per millorar la pròpia posició. Si això es produeix, es redueixen dràsticament les opcions de resoldre erròniament un posicionament sobre un problema concret.
Tothom decideix a diari, des de les més situacions més insignificants fins a les que tenen una importància majúscula. Però no totes les decisions tenen les mateixes implicacions a tots nivells. Per això podem dir que les responsabilitats són més grans en quan el que se’n derivi sigui més difícil de revertir.
La presa de decisions
Qui pren decisions hauria de ser capaç de generar confiança tant com sigui possible, invertint molt d’esforç en explicar amb el màxim de transparència, el perquè de les postures que es prenen. Explicar-se mai és perdre temps, sempre i quan l’altre estigui receptiu i no es vulnerin drets de tercers com la intimitat o la confidencialitat. Aquest darrer punt és especialment rellevant perquè sovint fa molt complex poder argumentar quan s’arriba un cert límit. En això és quan la confiança és element clau.
La reflexió tant per qui pren decisions com qui les valora requereix d’un temps i d’un repòs que cada cop són més difícils de garantir. La immediatesa amb la que vivim dificulta massa aquest punt crucial. Si volem gaudir d’un paisatge, no hi ha res millor que aturar-se, seure i destinar un temps important. Si intentem observar el mateix paisatge dalt d’un tren d’alta velocitat, el veurem totalment d’una altra manera. Veurem molts paisatges que confondrem, no arribarem a analitzar cap detall, i tindrem una imatge, borrosa i distorsionada.
Decidir no és fàcil i té una importància que sovint no valorem suficientment. Però la forma en que tendim a avaluar les decisions d’un altre pot arribar a ser tan o més important perquè condiciona molt la primera. Qui decideix i qui observa aquestes decisions tenen una responsabilitat que avui dia es banalitza massa i no som per a res conscients del que implica. El temps de reflexió en totes dues situacions és fonamental per avançar per un bé comú.
Com va escriure Joan Maragall en l’Elogi del viure: “Si oblidant-te de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regeix automàticament els seus estats”. El mateix text acaba suggerint que “el món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”.
Ferran Busquets és director de la Fundació Arrels
