Madrid s’ha estimbat per tercer cop camí del seu anhel olímpic, en aquesta ocasió contra Tòquio. La majoria d’analistes han coincidit a detectar el pecat original de la candidatura espanyola. El problema no han sigut les infraestructures o la solvència econòmica del projecte. Lluny de tot això, la capital d’Espanya ha vist com se li esfumava l’objectiu per una manca de coherència entre dit i fet. Una qüestió moral.
Malgrat el discurs provinent del Manzanares, els membres del COI han resultat ser persones informades. Per això, quan el president de la candidatura, Alejandro Blanco i l’alcaldessa de la ciutat, Ana Botella, els parlaven d’esperit olímpic, les preguntes sobre l’escàndol de l’operació ‘Puerto’ no es van fer esperar. La tebior espanyola amb els seus atletes fraudulents contrasta, per exemple, amb la celeritat de l’agència nord-americana antidopatge (USADA) per enfonsar fins la posteritat Lance Armstrong. L’honestedat és un grau, i no concorda amb un país on fins i tot la monarquia i el govern han sigut esquitxats per escàndols flagrants.
Presumir d’austeritat era encara més dubtós: Madrid deu a dia d’avui 8.000 milions d’euros. La ciutat destina més diners en tapar aquest forat que no pas en despesa social, mentre Espanya ja té un 27% d’atur. Cal no oblidar, a més, que Roma va abandonar la cursa olímpica degut als efectes de la crisi al conjunt d’Itàlia. El COI, en resum, ha apostat per l’ètica després de seguir camins dubtosos: decidir-se per la Xina va ser una primera contradicció i a Brasil ja s’ha vist com organitzar els propers Jocs- i l’imminent mundial de futbol- ha encès els ànims dels més desfavorits. L’honestedat i la coherència també sumen a l’hora de projectar-se al món i, esclar, a l’hora de guanyar-se la confiança dels altres.
Madrid 2020, una proposta deshonesta
