Luiz Inácio Lula da Silva va perdre el dit petit de la mà esquerra intentant arreglar una premsa de l’empresa metal·lúrgica de Sao Paulo on treballava quan tenia 19 anys. Han passat gairebé 60 anys i Lula és un home que ha viatjat per tot el món i ha tractat amb la gent més poderosa del planeta, però el passat torner del president del Brasil és ben visible a les seves mans.
Quan l’any 2003 va jurar el càrrec de president del Brasil, Lula era el primer obrer que arribava a la presidència del país. Vint anys després, aquest 1 de gener, Lula ha tornat a prendre possessió del càrrec i continua sent l’únic obrer que ha arribat al Palau de Planalto. El retorn de Lula culmina una resurrecció política gairebé sense precedents.
Setè de vuit fills de dos camperols analfabets, quan tenia set anys, va viatjar durant 13 dies en una camioneta amb la seva mare i els seus germans per retrobar-se amb el pare, que havia format una altra família a Sao Paulo. Va haver de treballar des de ben petit, fent d’enllustrador de sabates, venedor ambulant, repartidor o ajudant en una oficina.
Amb 14 anys va deixar l’escola, on va demostrar que, tot i no ser gaire bon estudiant, tenia una gran capacitat oratòria. Es va formar com a torner mecànic i va treballar en el sector metal·lúrgic, on va incorporar-se a les organitzacions sindicals. Ja no en va marxar.
“El conte de fades de l’obrer que arriba a la presidència del país ha tingut una seqüela en què el protagonista alliberat torna a guanyar”
Fundador del Partit dels Treballadors, es va oposar a la dictadura militar i va anar a la presó per haver organitzat una vaga. Després de tres derrotes electorals, la quarta va ser la bona i va ser elegit president. Va aconseguir reduir la pobresa al país del 25% al 15% i va treure milions de persones de la fam, però també va quedar esquitxat per casos de corrupció i va passar un any i mig a la presó fins que el Tribunal Suprem li va anul·lar totes les condemnes.
El conte de fades –si és que en política hi ha contes de fades– de l’obrer que arriba a la presidència del país ha tingut una seqüela en què, després de ser acusat de corrupció, condemnat i empresonat injustament, el protagonista és alliberat, es torna a presentar a les eleccions… i les torna a guanyar.
Però Lula és, sobretot, un exemple de pragmatisme. En la primera etapa com a president, va desenvolupar una política econòmica que va multiplicar per quatre el PIB del Brasil i el va situar com una potència emergent a escala global. Ara, per batre Bolsonaro, ha aglutinat una coalició en què hi ha des de comunistes fins a grans empresaris, amb el seu rival a les eleccions de 2006, Geraldo Alckmin, com a company de ticket.
Quan va superar Bolsonaro en la segona volta de les eleccions, The New York Times va titular “Ara ve la part difícil”. Amb 77 anys, Lula assumia el lideratge d’un país devastat per la pandèmia, on 33 milions de persones passen gana, més de 60 milions viuen en la pobresa i cada any es perden més de 10.000 quilòmetres quadrats de boscos de l’Amazònia.
Per si no n’hi hagués prou, una setmana després de prendre possessió, seguidors de Jair Bolsonaro van assaltar l’esplanada on hi ha el Palau Presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem en un intent de cop d’estat. Al noi que de petit enllustrava sabates se li gira feina: Lula haurà de continuar treballant.
