L’ofici de viure

Una de les coses extraordinàries dels clàssics, aquests autors que tenen una veritat a la punta de la llengua i poden anticipar els temps que vindran, és la seva veu. Hi ha moments a la vida en què la veu dels clàssics ressona amb una intensitat nova, com si es tractés d’una forma de la revelació. En el seu darrer llibre sobre els clots de la memòria, el filòsof francès Gilles Hanus reclama pel text llegit una veu vibrant. Només quan ens endinsem en la intensitat del text arribem a percebre alguna cosa, a sentir què diu realment, i també a recordar altres moments de lectura del mateix text, que s’expressa de manera diversa i singular cada vegada. Ens parla segons la situació en la qual ens trobem.

La situació del present, farcit d’insatisfaccions i cabòries, frustrat per la incapacitat d’assolir una fita o d’imaginar-ne d’altres, ens fa girar l’esguard vers el passat. Llavors la nostàlgia envaeix les ments i els cossos: idealitzem el que hem perdut i ens ve la tristor més profunda carregada de llàgrimes i de planys. La veu dels clàssics no és una deixalla: la sentim en la misèria més pregona, quan ens sentim pitjor, en l’instant proper a la desesperança i la pena. No busquem els clàssics quan estem cofois o encantats d’haver-nos conegut. No serviria de res. Els clàssics ens confronten, ens mobilitzen, rescaten per a nosaltres noves preguntes que havíem oblidat. No surten ni entren de les zones de confort: les dinamiten. A la vida, no n’hi ha, de confort: hi ha situacions.

“Quan la mortificació va depositant el seu verí mortal en un cos ple de vida, els clàssics ens poden donar pistes”

La pandèmia ens ha fet viure la pitjor situació. Per a molts joves i adults ha suposat una interrupció sobtada de la vida que portaven; millor o pitjor, però la que coneixien. Ara, amb la distància del que ja hem superat (més o menys), retornen els núvols de tempesta. Temen el pitjor: que la pluja torrencial els atrapi, que no trobin aixopluc enlloc. Enmig d’aquesta indefensió, els joves pensen coses. Pensen moltes coses, primer a poc a poc i després, a gran velocitat, les idees envaeixen la vida orgànica que empeny. Els pensaments els atrapen, els segresten, convertint-los en autèntics hostatges de si mateixos. No els deixen viure, com les males herbes enmig d’un camp florit. No els deixen dormir ni menjar, ni llevar-se al matí per anar a la universitat. Per alguns joves, la mortificació és a vegades tan gran que una idea s’instal·la. Una de sola. Però aquesta idea els obliga a morir en comptes de viure: és com un botxí interior que va fent caure la guillotina cada dia que passa. Ells no estan condemnats a res, perquè no són culpables, encara que se’n sentin. A vegades et sents molt culpable, però de fet, no has fet res dolent, millor dit, ni t’has mogut de lloc. Tanmateix, la culpa pot arribar a ser tan gran que paralitzi.

Els professors tenim notícia de l’estat d’alguns estudiants. Som testimonis muts i sentim una gran impotència. Què fer? Quan la mortificació va depositant el seu verí mortal en un cos ple de vida, els clàssics poden donar algunes pistes. Per a nosaltres, professors angoixats davant la gravíssima situació d’alguns alumnes, un d’aquests clàssics és Jean-Jacques Rousseau. A L’Emili, Llibre Primer, Rousseau diu que la primera tasca, la més important, la que ha de venir abans que res, és ensenyar l’ofici de viure. Viure, no pas com un passar dels dies i les hores, sinó com la capacitat d’adquirir el sentiment de la pròpia existència.  Per a molts estudiants, l’existència ha esdevingut un malson. Estan sols i no demanen ajuda. Com transmetre el desig de viure? No ho podrem fer només amb tasques, consignes i normes, protocols i rúbriques. La cosa està anant molt malament. Rousseau subratlla que cal enganyar la determinació, capgirar la fortuna. Cal inventar un desig que pugui anar ocupant l’espai i el temps. Menys normes i excels, més desig de viure. Qui s’atreveix?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.