És ben possible que les noves generacions aviat ignorin del tot un concepte que, fins fa ben poc, era conegut per àmplies capes de la població: l’objecció de consciència. Oposar-se a una obligació (civil, laboral o del tipus que es vulgui) adduint raons morals, ètiques o religioses ha quedat reduït a una antigalla, una cosa del passat. Anys enrere, en canvi, qui més qui menys hi havia de recórrer en alguna ocasió, especialment la població masculina que no volia perdre el temps (i segons com, l’equilibri mental) en l’aleshores obligatori servei militar.
Si un repassa l’actualitat, veurà que pràcticament ja només recorren a l’objecció de consciència alguns metges que es neguen a practicar avortaments. En l’homenatge que el passat mes de març vam dedicar a Mataró a un gran home a qui vaig tenir la sort de tenir de director en un diari comarcal avui ja desaparegut (en perviu el nom, no l’esperit), em va venir a la memòria l’únic episodi en el qual em vaig veure obligat, molt a contracor, a exercir l’objecció de consciència en l’àmbit periodístic. En aquest homenatge, per cert, seia a prop d’un company i amic que darrerament ha estat involucrat en un afer desagradable, i del qual s’han escrit i publicat autèntiques barbaritats, firmades per gent que o bé no sap què és l’objecció de consciència en el periodisme, o bé no sap res del periodisme digne d’aquest nom o bé no té consciència, que tot és possible.
L’ocasió en qüestió en què vaig objectar periodísticament va succeir ja fa molts anys, després d’un acte de campanya d’unes eleccions municipals, en el transcurs del qual una alcaldessa, candidata a la reelecció, va adreçar-se als assistents en castellà. Era un cap de setmana, i jo, llavors un redactor molt jove, vaig tornar a la redacció i vaig començar a redactar la notícia sense donar cap mena d’importància a la qüestió lingüística. El redactor en cap, però, va rebre una trucada d’un dirigent d’un partit opositor que considerava un escàndol el fet que aquella alcaldessa hagués gosat parlar en públic en castellà, en lloc de fer-ho en català.
Va ser llavors quan el redactor en cap em va instar a canviar el titular de la notícia, per destacar-hi el que a ell li semblava una anomalia i, a mi, una qüestió del tot irrellevant. Arran de la meva negativa –pensava, i segueixo pensant, que un càrrec públic té el dret d’expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials sense ser assenyalat per fer-ho–, el redactor en cap va canviar, ell mateix, el títol i el contingut de la notícia, i jo vaig exercir, en conseqüència, el meu dret a l’objecció de consciència, que es va traduir en la negativa a firmar l’article amb nom i cognoms.
El següent dilluns, el director homenatjat em va clavar una esbroncada monumental i em va advertir que l’objecció de consciència era una cosa molt seriosa que no es pot esgrimir a la primera discrepància banal que un té amb el seu superior. Vaig respondre com em pertocava per edat i rang, és a dir, vaig assentir i demanar disculpes, mentre, per dins, pensava –i segueixo pensant– que era jo qui tenia raó. També els grans homes s’equivoquen, i aquell director ho era; al capdavall, explicar-ne els errors no els empetiteix, sinó que els humanitza.
L’objecció de consciència no és un capritx, una cosa del passat o una qüestió reservada a grans gestes heroiques. És un dret que hauria de formar part del dia a dia de les professions on, com en el periodisme, interessos espuris solen passar per sobre dels valors deontològics.
