El darrer Premi Carles Riba fou lliurat al poemari Tornar és lluny, de Francesc Garriga. Poeta d’obra podríem dir que tardana, el sabadellenc despulla la seva memòria per passejar el lector o lectora per les seves impressions i vivències. Les agulles del rellotge giravolten en uns versos que recorren l’ahir, però sobretot, l’avui d’una vida que es mostra esperançada pel demà.
Un reguitzell d’experiències i reflexions conformen el cos d’aquest llibre, presentades mitjançant una abstracció inconcreta. Els símbols s’alcen com els pilars de l’entramat del poemari, encarnant les referències a les quals vol al•ludir el poeta. Aquest seguit de figures permeten construir una poesia autèntica i deslliurada de retòrica ampul•losa. L’evocació d’un passat fosc, fruït del moment històric que forjà la infància de Garriga –i de molts altres–, sobrevola constantment els versos durant tot el volum.
Parlem de la repressió, de la postguerra i d’una església subjugadora que marcà la infància d’aquest autor. Així, el poemari s’ofereix com una eina útil tant per al públic adult, el qual s’hi podrà veure reflectit directament, com pel públic jove, qui pot igualment interioritzar el seu missatge. Aquest objectiu, com molts altres, és el que persegueix la poesia de Garriga, tal com declarà ell mateix a la revista Pèl Capell: som tots tan diferents…! Les meves paraules no diuen mai el mateix per a tothom. I aquest és el secret. La font de l’ànsia d’escriure: que el llibre que podem acabar donant germini en cada lector mil llibres nous.
Tornar és lluny és, doncs, una dosi de positivitat que brolla a cada pàgina. La seva lectura és un viatge per la tenancitat i l’esforç per viure: tota una adulació al valor de l’optimisme.
Lloança a l’avui
