Anar amb tren amunt i avall del territori sempre et procura alguna curiositat o anècdota per explicar a casa. Encara que el trajecte només sigui el breu tram que hi ha de La Garriga a Barcelona, que segueix tenint el mateix recorregut i els mateixos horaris de fa més de trenta anys. I que consti que dic trenta sense exagerar perquè curiosament el meu pare i jo hem agafat els mateixos trens per anar a estudiar i, amb trenta anys de diferència, no ha canviat pràcticament res.
Fa uns dies, tornant en tren a casa, em va passar una d’aquestes coses per explicar. El tren encara no havia sortit de l’estació d’origen que va passar el revisor. Diligent, li vaig ensenyar el bitllet i vaig continuar llegint. Una mica més tard, com que el tren anava força buit el revisor ja devia haver acabat el recorregut i tornava enrere tot repassant que els nous viatgers anessin ben equipats amb la respectiva acreditació. Un cop al meu davant em va mirar i mentre jo li feia veure amablement que ja li havia ensenyat el bitllet, va fer petar la llengua com volent dir que em recordava, tot afegint: “Ah sí! Tu eres la de Dostoievski, la de Fiódor!”. I se’n va anar rient, mentre obria la porta del vagó del costat i a mi em deixava amb un pam de nas. Evidentment jo estava llegint l’esmentat autor per fer passar més lleument el trajecte i allò que em va sorprendre no fou la seva perspicàcia sinó la meva sorpresa absurda per la sortida de l’home. Segurament, el meu cervellet capriciós no hi entenia, de revisors llegits i amables. No deixa de ser una anècdota, però que a mi em va portar una mica més enllà. Entre altres coses, a pensar que sembla mentida tot el mur de prejudicis tan vagues, simples i absurds que tenim construïts. I de la sort que tan sols quatre paraules els puguin desmuntar i fer-nos somriure i tocar una mica de peus a terra. Ni que sigui dalt d’un tren.
