I va haver un temps que em vaig sentir orgullosa de la nostra classe política. Aquesta afirmació us sorprendrà però tot té una explicació: feia dos anys que vivia al Brasil i que hi treballava com a periodista. Durant aquella època vaig veure com en el Parlament de Bahia es decidia una llei en funció d’una sessió d’espiritisme; com un alt càrrec del govern de Lula era caçat a l’aeroport amb milers de dòlars dins dels calçotets (ai de qui toqués després aquells bitllets!) i com, durant les eleccions municipals, els pastors evangèlics aprofitaven “la paraula de Déu” per fer campanya electoral a favor seu o del polític que els hagués promès més milers de reals, la moneda local. Són tres dels milers d’exemples possibles sobre la peculiar manera de fer política al Brasil. En aquest sentit, recomano dos visionats a Youtube: el caòtic inici de la votació al Congrés de l’impeachment a Dilma Roussef (amb salutacions a la mare dels diputats en el moment d’emetre el vot) i la cèlebre frase que Lula da Silva va pronunciar en un programa de televisió i que ara se li ha girat en contra: “Al Brasil, si un pobre roba va a la presó; si un ric roba, es converteix en ministre”.
A Dilma Roussef no se l’acusa directament de corrupció sinó d’haver maquillat els comptes de l’Estat de cara als bancs, però segur que no li ha ajudat gens això de nomenar Lula ministre per estalviar-li el mal tràngol de ser investigat per tràfic d’influències i corrupció. De fet, rere l’impeachment pesa també l’escàndol de Petrobras (el forat de diners estafats equival al 4 per cent del PIB del Brasil), la crisi econòmica i la decepció acumulada pel fet de ser qui són: l’històric i reivindicatiu partit d’extrema esquerra Partit dels Treballadors. El seu cas recorda, amb matisos, al primer impeachment del Brasil i de l’Amèrica Llatina: el de Fernando Collor de Mello l’any 1992, que va guanyar les primeres eleccions per votació directa de la història democràtica del Brasil. Es va imposar, justament, a Lula da Silva quan aquest encara era el líder radical més temut de l’establishment brasiler. L’escàndol va esclatar el maig de 1992, després d’unes explosives revelacions del germà de Collor, que va denunciar un esquema de blanqueig de diners i tràfic d’influències encapçalat pel tresorer de la campanya del president. Amb una crisi econòmica galopant (una hipeinflació de més del mil per cent), les manifestacions no van trigar a succeïr-se. Durant el mes d’agost, els “cara-pintades” (com es va batejar als manifestants) van protagonitzar tot tipus de mobilitzacions, fins que el 19 de setembre del 1992, prop d’un milió de persones van reclamar obertament l’impeachment. El The New York Times la va definir com “la manifestació més gran de la història del Brasil” i va citar al llavors líder opositor Luiz Inácio “Lula” da Silva, qui assegurava que “no es pot negociar amb un home que ha robat milions”. Certament, en aquell moment la Comissió Parlamentària ja havia conclòs que Collor de Mello havia transferit irregularment 6,5 milions de dòlars per finançar les seves despeses personals.
Ironies del destí, ara és Lula qui ha de fer front a les acusacions de corrupció mentre Collor de Mello, senador d’Alagoas des del 2006, té a les seves mans el destí de Rousseff. En política el temps no col·loca les persones al seu lloc, sinó que les perpetua en el poder, siguin de dretes o d’esquerres, d’origen humil o aristocràtic, de València o de Sâo Paulo i facin el que facin.
L’‘impeachment’ de la decepció
