Quan l’any 2002 es va arribar a un acord de pau a les illes Moluques, a l’Oceà Pacífic, després d’una sagnant guerra interreligiosa, la comunitat i les entitats, abocades en una crisi moral, van recordar un ancestral acord de sang basat en el valor de la fraternitat.
A l’Oceà Pacífic, al costat de Nova Guinea, Timor i Austràlia, trobem les illes Moluques. Integrades dins l’arxipèlag d’Indonèsia, les Moluques també són conegudes com “les illes de les espècies”, ja que en els segles XV i XVI, aquest era un dels pocs llocs coneguts del planeta on es produïa nou moscada i, junt amb Madagascar, es recol·lectava el clau. En un moment en què les espècies eren un producte bàsic per cuinar i conservar els aliments, no és estrany que aquests petits blocs de terra es convertissin en motiu de disputa per a les grans potències mundials.
La seva història es caracteritza pel fet d’haver patit diverses incursions de pobles estrangers, de cultures i religions molt variades. Primerament, les Moluques van ser islamitzades pacíficament des de Java al segle XV, però poc després van ser ocupades –aquest cop a la força– per portuguesos (1512) i castellans (1521), conqueridors peninsulars que van arribar acompanyats de missioners catòlics. Més tard, es van fer amos d’aquestes illes els anglesos i els holandesos (1599), propagadors del protestantisme, i finalment hi van arribar els japonesos.
Aquest anar i venir de potències ha donat lloc a una societat multiètnica, multicultural i multireligiosa. Actualment es calcula que aproximadament el 55 per cent de la població és musulmana i un 44 per cent, protestant. Divisió que les darreres dècades ha provocat greus conflictes, ja que sovint s’ha fet ús de la superioritat numèrica o dels prejudicis per atiar els fanatismes o provocar conflictes.
El darrer conflicte important a les illes Moluques va esclatar el 1999 i va ser conseqüència dels fets ocorreguts a la capital del país, Jakarta, el 27 de juliol de 1996, quan l’oficina del Partit Democràtic d’Indonèsia, principal partit de l’oposició, va ser assaltada provocant diversos morts. Durant dies, la capital d’Indonèsia, país governat pel ja fràgil general Suharto, de 75 anys, va ser un camp de batalla. Aquesta violència va acabar reobrint altres ferides socials no guarides a altres zones de l’arxipèlag, com les Moluques.
A la segona meitat del segle XX els tradicionals equilibris socials entre les diferents comunitats religioses d’Ambon, capital de la província de las Moluques, ciutat fins aleshores admirada per ser pacífica i tolerant, van canviar. Els anys noranta Indonèsia era considerada una potència emergent. Els principals beneficiaris d’aquesta embranzida van ser els treballadors immigrants, majoritàriament musulmans i arribats del Sud de Sulaewsi –província veïna– i de Java. Mentre que els indígenes ambonesos, sobretot protestants, van quedar enrere. Per la qual cosa, van començar a haver de cedir els seus llocs de poder en les institucions.
A més, un altre factor que a les Moluques sempre ha provocat una nefasta convivència, han estat les reminiscències del sistema colonial de poblament. Durant aquesta època, les poblacions cristianes i musulmanes van viure separades, pràcticament en guetos. I, després, la integració de les dues comunitats ha estat realment pobre i fràgil. Per això, qualsevol canvi en els equilibris poblacionals suposa un perill.
Per exemple, Ambon, fins els anys noranta, era una ciutat cristiana -seixanta per cent cristians i quaranta per cent musulmans–, però la implementació del programa de transmigració, el trasllat de persones d’una illa superpoblada com Java –majoritàriament musulmana– cap a altres més deshabitades, va fer canviar les proporcions. A finals de segle XX, dels tres-cents mil habitants d’Ambon, el 55 per cent ja eren musulmans i el 45 cristians, dels quals un cinc per cent catòlics. A més, aquests també van ser expulsats d’algunes regions on es concentraven.
Tampoc es pot oblidar que el conflicte que va esclatar a les Moluques en els anys noranta va ser orquestrat des de Jakarta i la religió va ser polititzada. Per exemple, van arribar des de fora milers de laskar jihad, tropes de la Guerra Santa, amb la voluntat de netejar l’illa de cristians. El conflicte va generar quinze mil morts en tres anys. Al final, però, l’any 2002, després de dos anys d’intervenció internacional, es va arribar a un acord de pau.
L’esperit del pela gandong
De fet, el conflicte va acabar derivant en una crisi moral de la nació. Un cop establerta la pau, calia tornar a construir una societat unitària, tolerant i digna. I va ser aleshores quan la societat de les Moluques va recuperar la invocació d’un esperit molt comú i de llarga tradició històrica en aquesta cultura, però que havia quedat completament abandonat: el Pela Gandong, un concepte que estableix un lligam de germandat entre dos o més comunitats.
La paraula pela significa relació o acord entre dos pobles o països, però si l’unim al mot gandong, que representa germà, adquireix una altra dimensió. El Pela Gandong és una invocació a creure en la unitat de tots els habitants de les illes tenint en compte que comparteixen una cultura comuna i uns vincles històrics de sang, més enllà de la religió que, per circumstàncies històriques, cadascú practica. Això no vol dir que menystinguin aquesta vessant de la seva personalitat, sinó que accepten la diversitat religiosa com una realitat que s’ha de viure amb harmonia i pau.
Aquest pacte, que segons alguns estudiosos tindria el seu origen des d’abans de l’arribada dels holandesos, mai però va funcionar més enllà de petites comunitats. El seu objectiu era evitar la propagació d’un conflicte. Si un poble atacava un dels integrants del pacte, els altres havien de mantenir-se neutrals. A més, les dues o més comunitats implicades en la pela gandong es comprometien a cooperar en la construcció de cases d’adoració i edificis per a serveis públics, com escoles, i també a ajudar-se en època de carestia. Aquest tracte basat en la germanor, es segellava en una cerimònia en què de manera testimonial els caps de les comunitats s’intercanviaven una mica de sang pròpia.
Els Pela Gandong van anar desapareixent al llarg del segle XX. Els motius van ser bàsicament dos: la política dictatorial del general Suharto (1965-1998), que va intentar acabar amb totes les tradicions indonèsies perquè considerava que frenaven el desenvolupament, i la constant arribada d’immigrants vinguts d’altres països, majoritàriament de religió musulmana. Avui, però, i especialment després del conflicte de 1998, en què la societat de les Moluques va mostrar la seva cara més fosca, l’esperit del Pela Gandong ha tornat a despertar en diverses entitats per llimar els ressentiments generats i construir una societat interreligiosa, interètnica i intercultural totalment pacífica. Esperem que sigui per anys.
