Fa uns anys escrivia que a mi l’esperança em venia d’Amèrica del Sud. Em referia a les reflexions, actituds i realitzacions de líders com: Lula al Brasil, Correa a l’Equador, Chaves a Veneçuela o Evo Morales a Bolívia; tots ells compromesos en la lluita contra l’analfabetisme i la pobresa dels seus conciutadans i en la lluita per la conservació del medi ambient i la cura per la Mare Terra. Dos fronts d’una mateixa lluita. Així ho exposava Miguel d’Escoto, el sacerdot nicaragüenc que, com a President de la LXIII Assemblea General de les Nacions Unides, tractava públicament de germà a tothom, i demanava reflexionar sobre els límits de l’espoliació de la natura.
I ves per on, ara em torna a venir des del mateix continent aquest sentiment d’esperança en el nou papa Francesc. En el seu sermó del dia de sant Josep tenia molt de ressò la preocupació dels polítics del seu continent: reunir en una mateixa filosofia la lluita pels pobres amb la defensa de la Mare Terra. Ens exhortava a “custodiar tota la creació, custodiar a tots, especialment als més pobres, custodiar-nos a nosaltres mateixos: protegir amb amor el que Déu ens ha donat”. Em rejoveneix l’esperança. Hi ha raons vivencials que la raó no comprèn i molts estem massa pendents de les disquisicions acadèmiques i filosòfiques i valorem poc les raons senzilles del cor i de la bona voluntat del quefer de cada dia. Les sabates velles de cordons traient el cap per sota la túnica blanca una mica curta parlaven més que un bon missatge impecable d’un papa intel·lectual centreeuropeu. Ara bé, com s’ho farà per saltar-se la presó de la burocràcia vaticana forjada amb esforç i any i anys de males pràctiques? No ho sé, però amb la senzillesa i pobresa franciscana que li hem vist aquests dies crec que els brots verds que anuncien la primavera no ens defraudaran.
L’esperança ve d’Amèrica del Sud
