L’expresident de la Societat Catalana de Pedagogia, Martí Teixidó, insisteix en diferenciar entre sistema educatiu i sistema escolar; dues institucions diferents, però, alhora, complementàries.
Per a què ha de servir l’escola?
La pregunta potser hauria de ser: per què s’ha creat la institució escolar? Aquest seria el principi de la reflexió, però primer cal veure la diferència entre la institució escolar del 1800, que és la proposta dels il·lustrats per a la instrucció universal de tothom, i què és avui aquesta institució i com ha evolucionat. Òbviament, aquesta no pot ser la mateixa que fa dos segles. Si en un principi era una pura institució d’instrucció universal, avui és, o hauria de ser, una institució de personalització i socialització.
En què es concreta això?
Quan passem de la institució escolar dels il·lustrats a ser la institució d’ensenyament de les primeres lletres, anem fluixejant. Perquè a cada territori hi ha diferents llengües i des de l’Estat s’aspira a una llengua oficial. Llavors la institució escolar esdevé administració. A més, a la contra, sorgeixen iniciatives privades com l’Escola Activa, la qual pretén una educació integral: biologia, salut, higiene, psicologia evolutiva i social, etc. Catalunya, però, és una excepció. Aquí, aquesta educació, la van impulsar institucions públiques com l’Ajuntament de Barcelona, la Mancomunitat de Catalunya, la Generalitat Republicana…
I com va evolucionar?
Quan el 1970 s’incrementen els anys d’escolarització (dels 6 als 14) l’escola és eminentment memorística i està molt influenciada per l’antic batxillerat. En resum, si el docent no canvia de mentalitat, si no revisa la seva experiència escolar d’alumne, reprodueix el mateix que ell va rebre. Mantenir les mateixes dinàmiques d’ensenyament dificulta els canvis de mentalitat.
Avui en dia quin és el valor de l’escola?
El valor de l’escola és el valor de la institució. No em refereixo a una empresa en el sentit tècnic, sinó que l’escola és institució perquè els qui hi participen han de compartir valors i actuar en conjunció per unes finalitats.
Hem convertit l’escola en un calaix de sastre?
No! L’escola no és un calaix de sastre, sinó que és una institució integral de la societat. El què passa és que quan no sabem com solucionar alguna cosa, sempre recorrem a l’escola. Cal diferenciar entre sistema educatiu i sistema escolar.
Quina és la diferència?
El sistema educatiu són famílies, són escoles, era o és l’Església, perquè donava formació, i també els ateneus populars, els teatres on es fan Els Pastorets… tot aporta, en l’educació i en la socialització. I l’escola el que ha de fer és entendre-ho tot i integrar-ho. I ho ha de fer al costat de la família, que és la institució educativa bàsicament afectiva.
I el sistema escolar o l’escola?
L’escola és una unitat més cognitiva, més racional. La família és sentimental, l’escola és racional. I aquí és on s’integra tot. Cal saber llegir i escriure, cal tenir nocions i coneixements del món, però no només de memòria; cal tenir una estructura de pensament, per entendre tot el que se sent i saber-ho encaixar en l’aprenentatge corresponent. A més no hem d’oblidar la formació personal, que és el que integra el desenvolupament de les capacitats personals amb el saber estar amb els altres i, per tant, saber conviure.
No creu que sobrecarreguem l’escola de responsabilitats?
L’escola té la responsabilitat total. Evidentment, quan alguna cosa no funciona, quan hi ha problemes del tipus que sigui, com dèiem, mirem a l’escola. Tothom pensa en l’escola però ningú es fixa en els pedagogs. Des de la pedagogia no ho hem portat del tot bé perquè tothom sap què ha de fer l’escola, però precisament és la pedagogia qui ha d’integrar-ho tot plegat per assolir les diferents finalitats vitals. Però com que els pedagogs no ho fem prou bé, es treballa des de rutina i el costum i no hi ha una educació amb fonament científic, de moment.
Potser manca connexió entre el mestre de l’aula i l’estudiós de la pedagogia?
En el fons l’ideal seria que el mestre que està a l’aula fos el mateix que també es dedica a aprofundir en la pedagogia. El 1909, a Madrid, es va fer laEscuela de Estudios Superiores de Magisterio, on tot estava integrat. Ara és al revés, hi ha qui fa magisteri i hi ha qui fa pedagogia. I són disciplines separades. És un error. No té sentit estudiar només pedagogia o només magisteri.
“Cal saber llegir i escriure, cal tenir nocions del món, però no només de memòria, cal també tenir una estructura de pensament, per entendre tot el que se sent”
Què és responsabilitat de l’escola, què de la societat i què de les famílies?
Començarem en ordre invers, és a dir, per les famílies: són el que anomenem la institució d’educació natural. Per tant, a partir de la biologia, neixes en el context d’una família i et cal passar de bios animal a bios animal humà. La família és qui et dona l’acollida afectiva, el desenvolupament afectiu-sentimental. Això ens ofereix seguretat, confiança en un mateix i un modelatge i maneres de fer humanes. Per tant, la família, és la primera educació i ha de seguir sent i és necessària.
Passem a la societat.
En una societat complexa com la que vivim, sobretot a partir de l’alfabetització universal, necessitem d’una institució específica per a tothom, però que no substitueixi la família, sinó que l’ampliï. És per això que acollim la base de socialització que ofereix la família, perquè la socialització és prèvia a l’educació, és fer-te animal humà, és entrar en un entorn en què hi ha tot un seguit de coses que tothom fa d’una mateixa manera. Això ens permet viure en societat. Aquesta socialització primària, la primera, és la llengua, que es rep emotivament. Més que a través de paraules es rep amb les abraçades, amb les mirades, amb la musicalitat dels mots i, per tant, cada nen aprèn la llengua en un entorn determinat. La musicalitat és el que més se li grava. La neurociència avui ens ho ha explicat. I això ens pemet viure en societat.
I l’escola?
L’escola acull tot el que hem dit anteriorment, fa un pas més de racionalitat i de càrrega social. La pedagogia escolar es basa en la dinàmica de grup. A vegades quan un infant arriba a una teràpia personal, l’especialista diu “se li ha de fer això o allò” però el que cal és veure a l’infant en un context o situació col·lectiva. La dinàmica de grup és molt important. Ara parlem de reducció de ràtios, que és important, però el què cal és posar dos mestres a l’aula. Perquè la dinàmica de grup forma part de l’aprenentatge i més avui que les famílies tenen pocs fills. Quan abans es socialitzin amb altres millor, i això ens ho dona l’escola.
Permeti que faci un incís en el tema de les ràtios. No les hem de reduir?
El què cal és augmentar els docents a l’aula. Si em permets fer una mica de demagògia, si al Telenotícies hi ha dos presentadors i els policies van en parella, perquè els docents estan sols a l’aula? Ens calen més ulls per poder atendre millor al nostre alumnat.
Manquen recursos o no hi ha voluntat d’aplicar-los?
Els recursos es gasten com es creu. Però resulta que quan un mestre es posa malalt, envien un substitut al cap de quatre dies, però no coneix l’escola i cal ensenyar-li tot de nou. I quan s’ha situat, ja ha de marxar. El que falta és imaginació i voluntat, no recursos.
Està preparada l’escola per als reptes que ens planteja la vida actual?
Certament, no hi ha hagut un canvi de mentalitat en els professionals. I aquest canvi, a més, ha de venir acompanyat d’un fonament científic sòlid. El mantra de “per canviar-ho tot” aquí no s’aplica. L’educació parteix de la tradició i cal anar-la polint, però hi ha coses que tenen molta consistència i que no cal canviar-les. Mirem l’exemple de les taules de multiplicar. Les hem après cantant. I encara funciona, perquè s’integren millor. De nou la neurociència ens ho ha demostrat. La pedagogia tradicional tenia el seu fonament, ara bé, cal anar-la actualitzant.
Quina és la clau de volta de tot plegat?
La cultura comuna i de base és la clau. No la matèria o el currículum. La transició entre l’educació familiar de vincle, de modelatge per afectivitat, a l’escola es trasllada amb un punt més de racionalitat, on professorat i alumne estan en relació, units per la cultura. El professor no es pot lligar a una matèria. Tots han de saber de tot. Hi ha una base comuna cultural que tothom ha de tenir. I així ho han de demostrar els docents. Així podran implicar a l’alumnat.
Per transmetre aquesta cultura comuna té més sentit el treball per àmbits que per matèries?
Sí, però el perill és que l’administració de cop i volta digui: “ara tots cap aquí obligatòriament”. No es pot imposar, ni fer d’avui per demà. Això ho ha de fer cada centre al seu ritme. No es pot fer el que no se sap fer, però treballar per àmbits és clau.
Aquest treball per àmbits es pot fer còmodament amb l’actual plantejament de les matèries i el currículum?
El millor avui en dia seria que els professors de català també ho fossin de castellà. Cal treballar transversalment. És absurd que la llengua tingui diferents departaments. Tots fan llengua. Hem de ser igual de competents en totes. Cal promoure el gust per les llengües i no confrontar-les. S’ha acabat això de llengües oficials i estrangeres. Totes són d’ús comú. Llengües vives.
“Cal provocar espais per tal que l’alumnat estigui a gust per expressar allò que el neguiteja i pugui desenvolupar tot el seu potencial”
Quins valors hauria de tenir l’escola? O quins hauria de transmetre?
D’entrada, només el valor d’un mateix i dels altres. Cal integrar allò personal i allò social. Cal que l’escola ensenyi a estar bé amb un mateix i per tant poder estar bé amb els altres. Com deia Paul Ricoeur: “Soi-même comme un autre” (un mateix com un altre); això és pura filosofia personalista.
Ja n’hi hauria prou amb això?
Quan sentim que a l’escola hi ha assetjament, bullying, abusos… és imperdonable. N’hi ha perquè el mestre no observa i no s’ensenya a estar bé amb un mateix. Cal treballar més l’acceptació personal. Si un infant està bé, no necessita furgar en els altres i tindrà defenses quan li facin la punyeta. El docent ho ha de veure venir.
No sé li dona massa càrrega i pes a l’escola i als docents?
Cal preparar les classes, però cal tenir cintura per veure com està el grup i adaptar les classes a les necessitats de l’alumnat. Cal provocar espais per tal que l’alumnat estigui a gust per expressar allò que el neguiteja i pugui desenvolupar el seu potencial.
El gran mal del segle XXI és l’estabilitat emocional i la salut mental. Les escoles
tenen més feina ara que abans ?
L’escola fa el que pot amb les cinc o sis hores al dia que està amb l’alumnat. I els alumnes cada vegada arriben amb menys seguretat personal. Cal suplir aquesta mancança.
Això es pot fer amb només cinc o sis hores diàries?
Cal fer-ho. La transmissió cultural, no pot ser un afegit, és fruit del treball diari. És saber ser, estar i viure. Jo vaig començar sent mestre d’escola activa, però l’escola també ha de ser contemplativa. És necessari un cert fons de saviesa. Abans es rebia a través de la religió i avui cal integrar-ho d’alguna manera, ja sigui fent ioga, meditació o el què calgui.
Avui l’escola té moments contemplatius?
És imprescindible i més avui en dia. Ara ho substituïm tot pel Sónar, el Primavera Sound, el futbol… moments catàrtics i caòtics. Montessori va introduir exercicis de silenci. Els infants que aprenen a fer aquesta mena d’exercicis milloren molt el seu rendiment i autocontrol. Això, avui en dia encara no s’ha entès, però ajuda i molt a equilibrar allò personal i allò social.
I tot el tema digital on queda?
L’escola activa ha de ser contemplativa i, avui en dia, òbviament, digital. Cal que el professorat estigui preparat per aquesta tercera pota. Perquè l’aprenentatge digital cal que sigui experiencial. Només així s’integra millor el coneixement.
Estem més obsessionats amb el currículum que en el saber ser?
L’objectiu de l’educació no ha de ser arribar a…, sinó que tot són processos i cal analitzar-ho en aquest sentit. L’educació no han de ser resultats, sinó els diferents camins que s’han seguit per arribar-hi. El currículum ha de ser mínim. No pot ser que l’haguem de consultar. L’hem de poder tenir al cap. Ara l’han complicat de mala manera, enlloc d’esperar a que el professor pensi, li diuen tot el que ha de fer, i els que pensen ho engegaran tot a fer punyetes.
Som massa resultadistes?
Sens dubte. Un exemple són les proves de nivell PISA. Aquestes les hauria d’haver organitzat la UNESCO, però les ha muntades l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), una organització de desenvolupament econòmic amb la finalitat de trobar els més competents i marcar nivells. Però en realitat el valor més important és el de l’eix persona-societat. Ens hem de deixar de resultats numèrics i fer infants que estiguin bé amb sí mateixos i també amb els altres. Aquest és el valor més important avui de l’escola en absència de la religió, en situació de feblesa familiar… L’escola avui ha d’ensenyar a parlar, a socialitzar-se, a conviure, a articular el llenguatge. I tot això estructura el pensament.
La base rau en el saber comunicar-nos.
Cal cuidar la llengua i la millor manera és parlant i sobretot, cantant. Així es memoritza millor i s’incorporen estructures lingüístiques que queden molt més gravades al cervell en una memòria que no s’oblida.
Ens falta potenciar el pensament crític?
Absolutament. Tenim un sistema encarat als resultats. Tot el pas per l’escola està enfocat a superar la Selectivitat i no a fer pensar els alumnes. És tristíssim. A més, a la Selectivitat s’hi fan algunes preguntes que no seria ni jo capaç de respondre. Anem a preguntar per aquell adverbi concret i no a fer pensar a l’alumnat.Tot el procés genera un esperit competitiu insà.
I què hi podem fer?
Un bon mestre orientador hauria de dur a l’alumnat a fer quadrar les seves aptituds i els seus interessos. Així farem alumnes més feliços. Però avui en dia tot es mira a través d’una perspectiva més economicista.
