El mes d’octubre en vaig parlar, d’aquesta escala, però diverses persones m’han demanat ser més concret. Doncs, aquesta és la intenció del present article. La teoria de la motivació d’Abraham Maslow descriu les necessitats humanes com una jerarquia en forma de piràmide. A mesura que una persona satisfà les necessitats més bàsiques, s’obre el camí per assolir-ne de més profundes i elevades amb relació al contingut. Ho mirarem tot diferenciant clarament els quatre nivells primers dels quatre superiors, i remarcant el vuitè. Maslow ha fet la seva estructura piramidal partint de persones sanes i madures, no del món clínic. Aquest és un aspecte molt important.
Els quatre primers esglaons són les necessitats de dèficit. Aquests nivells s’anomenen necessitats de dèficit, perquè es basen a evitar carències. Si no estan cobertes, apareix ansietat, inseguretat o fragilitat i d’altres aspectes. Per bé que s’observen individualment, podem constatar que tenen una vigència total en la família, en la tribu, en la societat.
Necessitats fisiològiques: Respirar, menjar, dormir, mantenir la temperatura corporal, la sexualitat… Són la base de la supervivència.
Seguretat i estabilitat: Inclou protecció física, estabilitat econòmica, salut i habitatge. Sense seguretat, no hi pot haver creixement personal.
Pertinença i afecte: Relacions socials, amistats, família, sentiment de comunitat. L’aïllament social és tan greu com la gana.
Reconeixement i autoestima: Respecte propi i dels altres, èxit, prestigi, autonomia. Aquí s’origina gran part de la motivació professional.
Com indicava, cal que cada ésser humà no visqui només per sobreviure individualment, sinó també perquè ho faci la família, la classe social i la societat. Quan no estan satisfets aquests aspectes es poden produir revolucions, rebel·lions, guerres, protestes pels drets fonamentals. I aquí entra el gran afer des del món neolític: el poder. I ací rau el gran problema actual al món: L’escletxa o la bretxa entre una minoria rica o un poder oligoplutocràtor i una majoria que intenta sobreviure en plena precarietat.
Aleshores, si es té satisfet el nivell dèficit, cal ser conscients que la maduresa demana satisfer altres necessitats. És a dir, si una persona vol ser madura, cal treballar els altres nivells. El creixement biològic no va paral·lel al procés maduratiu cognitiu i emocional si no observem qui “mana i té poder al món” i com actuen els que l’ostenten. Societat i individu no van separats. Les estructures sociohistòriques tenen un gran pes inconscient en la societat, i aquesta s’hi adapta.
Els altres quatre esglaons superiors són les necessitats de creixement. A diferència de les anteriors, aquestes no responen a un buit, sinó a un desig d’expansió personal. Un cop iniciades, no es “completen” mai del tot: impulsen un desenvolupament continu.
Coneixement i comprensió: Necessitat d’aprendre, explorar, entendre el món.
Bellesa i harmonia: La recerca d’ordre, simetria i experiències estètiques, tant en l’art com en la vida quotidiana.
Autoactualització: Convertir-se en allò que un pot arribar a ser. És l’apogeu del potencial personal: creativitat, autoconsciència, autenticitat.
Fins aquí hi arribaven i hi arriben moltes persones; però també hi havia persones que no estaven del tot satisfetes: éssers buscadors, inquiets, insatisfets, una mirada nova… I aquest nivell, a l’abast de tothom si es posa a buscar-ho, és l’autotranscendència: el cim de la piràmide. Conèixer o prendre consciència del territori humà o nivells de consciència no coneguts, però reals. Aquí l’individu deixa de centrar-se només en si mateix i posa el seu desenvolupament al servei d’un propòsit més gran. Pot expressar-se en la devoció per causes socials, espiritualitat, cooperació o altruisme profund.
És el pas del “jo” al “nosaltres”. No es tracta de renunciar al propi èxit, sinó de posar-lo al servei del món.
El més fort ha de poder ajudar al feble. Però no únicament amb força econòmica o política, sinó humanitzadora. Cal sempre treballar amb una mirada altruista. Malauradament, el poder, sigui de la mena que sigui, incloent-hi el de la religió, és tancat, reduït, grupal i excloent. Tota acció que no comporti passar de l’hominització a la humanització, romandrà tancada en si mateixa; excloent les diferències dels altres quan la maduresa és integrar. I el món continuarà desballestat.
Podríem concloure recordant que els quatre primers esglaons sostenen la supervivència i l’estabilitat; els quatre últims impulsen el sentit i la plenitud. I al capdamunt, l’autotranscendència no de l’altra vida després de la mort biològica, que no n’hi ha, sinó una altra vida aquí i ara, en el nostre món que n’hem de tenir molta cura. Ens recorda que el desenvolupament humà no culmina amb l’èxit individual, sinó amb la connexió amb alguna cosa més gran que nosaltres, aquí i ara. La Humanitat ha de madurar per si mateixa, no esperant forces màgiques, mítiques ni racionalistes, sinó integradores. I poder tenir tothom: pa, sostre i treball.
Un bello artículo