Illes gregues com la de Lesbos, a molt pocs quilòmetres de Turquia, han rebut aquest estiu una onada massiva de refugiats sirians i afganesos que pretenen accedir en territori de la Unió Europea i arribar fins Alemanya. És l’èxode més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial.
“Sí, som sirians, hem vingut de Turquia en un bot. No volem fotos, si us plau”. És l’única cosa que afirma, amb sequedat, una noia de cabells marronosos, trenta-cinc anys, jaqueta rosa i ulleres fosques, en ser-li preguntada la seva procedència. Com tot el grup amb el qual viatja des de la seva terra natal, tragina una bossa esportiva amb tot allò que s’ha pogut emportar de la seva vida anterior. O sigui, ben poca cosa.
En el mateix moment, apareix en escena un petit tren turístic, típics de les localitats costaneres, en el qual viatgen uns quants turistes. Aliens a la tragèdia, no s’adonen de qui són aquells que caminen a pocs centímetres seus ni tampoc del drama que representen. “N’hi ha que són turistes i altres només immigrants; un món, dues classes de persones” deia la cançó homònima de Els Pets a l’àlbum Respira (2001).
L’escena té lloc a principis de juliol a les rodalies de Mithimna, la segona ciutat de l’illa de Lesbos, una de les que pràcticament toca a Turquia, en ple mar Egeu. Des de fa mesos s’ha convertit en un punt d’entrada diari de refugiats –sobretot sirians, en un seixanta per cent– que intenten accedir a la Unió Europea fugint de la guerra, com han fet ja quatre milions d’habitants d’aquest país. Curiosament, fins ara Lesbos era coneguda per ser la meca del turisme homosexual femení, amb un important festival adreçat a aquesta comunitat que se celebra cada setembre a Eressos. O per ser un dels principals productors d’ouzo, una beguda alcohòlica grega, així com d’oli d’oliva. Ara, els titulars de Lesbos van per un altre costat. Alguns ja comencen a anomenar-la “la nova Lampedusa”. Si a principis de juliol els vilatans apuntaven que arribaven cada dia entre 200 i 250 persones a la illa –de forma coincident, a principis d’agost TV3 informava que Grècia rebia cada dia 440 immigrants sense papers a través d’aquestes illes–, en cosa d’unes setmanes les xifres es van disparar i la setmana del 15 al 22 d’agost l’Organització Mundial per a les Migracions estimava que havien arribat només a Lesbos un total de deu mil persones. En una illa que no arriba als noranta mil habitants, a més a més. En total, fins a 63.000 persones haurien accedit en els sis primers mesos de l’any a Grècia a través de les seves illes, enfront els 43.000 de tot el 2014, segons estimacions de la ONU.
Transitant per les diferents carreteres de l’illa en columna, se’ls troba per tot arreu, al costat de les incomptables oliveres que omplen el paisatge de Lesbos: gent jove, silenciosa, extenuada per la calor –han de caminar almenys 24 hores per arribar a la capital–. En la seva majoria són homes joves, però també hi ha nens petits i dones. La seva cara enfosquida els delata així com la sensació d’haver sortit d’un mal son. I la seva forma de vestir, amb samarretes esportives i prendes còmodes per viatjar.
El punt d’arribada de tots aquest immigrants és el nord de la illa, aprofitant els deu quilòmetres –allà parlaven de poc més de cinc milles– que hi ha entre la costa turca i l’estat grec en aquesta zona. Tots els que arriben, perquè quan hi ha hagut mala mar, els bots han arribat a tombar-se i els seus ocupants a morir. Sortosament, el clima acostuma a ser benigne i el trajecte és superat sense problemes. Els emigrants paguen a les màfies creades ad hoc almenys mil euros per fer el trajecte -els salvavides van a banda- amb una zodiac de color negre. Òbviament, s’ha generat un gran negoci amb tot aquest trànsit de passatgers que busquen entrar a la desitjada Unió Europea, de camí cap a Alemanya o els països nòrdics.
La zona on arriben més embarcacions és a la platja d’entre Skala Sikamineas i Eftalou –aquest periodista va comptar-ne una trentena acabades d’utilitzar, desinflant-se a pet d’ones, amb desenes de salvavides al costat. Com era d’esperar, també es localitzen objectes personals dels immigrants, no se sap si abandonats o perduts–. Un cop arribats alguns dels immigrants decideixen anar per la costa oest de l’illa i altres directament enfilen per les carreteres més costerudes de l’est. Vagin per on vagin, tots es retrobaran a Mitilini, la capital de l’illa, on la policia els dóna –en el cas dels sirians– estatus de refugiats polítics durant sis mesos.
“Saben molt bé el que han de fer; quan surten de Turquia els donen unes instruccions precises. En arribar aquí, amb tota naturalitat, pugen per la costa i es dirigeixen a la capital, on saben que la policia els donarà papers”, diu el restaurador Evangelos Stylianou, propietari d’un restaurant a Skala Skamnias, just en el moment en què apareix una nova remesa d’emigrants que inicia la caminada cap a l’est de l’illa, muntanya amunt. Un d’ells porta qui sembla la seva filla en braços; un altre jove saluda a la càmera, satisfet d’haver superat l’etapa més difícil cap a una vida millor.
Punxar la barca per ser rescatats
Stefanos coneix perfectament la situació perquè el fenomen es repeteix des de fa molts mesos. Diu, però, que s’ha intensificat des de Pasqua perquè des de llavors –li ho ha explicat un contacte de dins de la policia– els agents fronterers tenen l’ordre de fer la vista grossa. Uns mesos enrere la policia només recollia aquells barques que anaven a la deriva; si l’embarcació surava sense dificultats, era acompanyada de nou cap a la costa turca. La solució per parts dels immigrants, davant aquesta casuística, va ser crua però eficaç: punxar els bots tan bon punt eren descoberts per la policia guardacostes. Així, tot i que posessin en risc les seves vides, s’asseguraven que entrarien a Europa. Davant aquest joc del gat i la rata, les autoritats gregues haurien optat per canviar de política.
Quan arriben al port de Mitilini són allotjats en tendes de campanya a tocar de la terminal de ferris. Siris, afgans –com ens explica un jove d’aquesta nacionalitat, la segona en nombre d’immigrants que arriben a l’illa–, paquistanesos, somalis, eritreus i habitants de Bangladesh. La majoria –un cop tenen els papers– intenten anar fins al port del Pireu, a Atenes, la capital grega, o a Tessalònica, la segona ciutat del país. En qualsevol cas busquen terra ferma per iniciar allà el viatge cap al nord d’Europa, especialment a Alemanya, la destinació més habitual. Ni Turquia ni Grècia els permeten restar al seu territori, de manera que la solució se l’han d’empescar més cap al nord. Això si aconsegueixen transitar per la zona balcànica sense problemes a través de Macedònia, Sèrbia i Hongria, abans d’arribar a terres germàniques. El viatge serà llarg i, com hem vist aquest estiu per televisió, ben difícil.
