Actrius que aprofiten l’entrega d’un premi per compartir amb el públic els seu refús cap a la violència masclista, un escriptor que durant una signatura de llibres dona la seva opinió sobre la situació dels presos polítics catalans mentre mostra un llaç groc, mestres que escriuen a les xarxes socials el seu refús al “pin parental”, un polític que jura el càrrec amb una insígnia en forma de triangle… Símbols i paraules que expressen opinions, polítiques o socials, en moments de gran visibilitat i amb possibilitat d’extensa difusió.
Fa 52 anys la imatge colpidora i totalment simbòlica va ser la dels esportistes Tommie Smith i John Carlos als Jocs Olímpics de Mèxic: recollida de medalles, himne dels Estats Units, guant negre, el puny en l’aire i el moviment Black Power al cor. La seva acció es va poder veure a la majoria de cases del món. A Río 2016, per exemple, l’atleta etíop Feyisa Lilesa va arribar a la meta creuant els braços com a protesta per l’opressió de la qual és víctima la minoria a què pertany, els oromo. Sabedors de la força d’actes d’aquestes característiques en un món convuls els organitzadors dels Jocs Olímpics 2020 han decidit prohibir qualsevol expressió que es pugui considerar propaganda política, religiosa o racial durant les competicions, a la Vil·la Olímpica, en els podis o en els recintes on tinguin lloc cerimònies oficials.
El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha deixat clar que a Tòquio no veurem cap guant negre, potser tampoc una bandera multicolor o símbols religiosos. El comitè organitzador vol vetllar per tal que els Jocs siguin només una manifestació de l’esport i ja ha anunciat que qualsevol infracció del reglament vindrà acompanyada d’una sanció. La polèmica està servida: s’està coartant la llibertat d’expressió de les persones participants? Es pot castigar algú per agenollar-se durant l’himne del seu país, no voler donar la mà al contrincant o portar una
samarreta amb un símbol antifeixista? El mateix organisme clarifica que no es tracta d’una limitació excessiva ja que si es vol donar l’opinió personal es podrà fer en rodes de premsa o entrevistes individuals. Aquesta petita escletxa de permissivitat és suficient per esborrar el possible control de les queixes o reivindicacions? No haurien de ser els Jocs Olímpics un espai de trobada, conciliació i fins i tot debat?
Alguns representants d’esportistes han expressat el seu descontent explicant la importància de la llibertat d’expressió sobretot quan l’opressió per gènere o origen són un dels grans problemes de la nostra societat i els Jocs Olímpics una finestra oberta per fer-los visibles. Però, el debat va més enllà. Potser descriure que és una reivindicació política o social els pugui semblar senzill però, qui decidirà què és una expressió racial susceptible de ser castigada d’una altra que no? Els vestits típics, els tatuatges o les joies tribals, seran sancionats? Posar-se la mà al cor o
plorar per l’emoció de sentir l’himne nacional és diferent a agenollar-se mentre sona la música? I què definirà la diferència entre un símbol d’expressió religiós o un acte de propaganda o promoció religiosa? El hijab d’una dona musulmana o el turbant d’un sij podrien ser considerats una forma de proselitisme de la seva religió? En definitiva, és possible, en un món divers, no ferir alguna sensibilitat? És possible posar límits a les opinions personals? I, si ho és, és ètic que el COI sigui l’abanderat d’aquesta prohibició?
