L’escenari polític contemporani es caracteritza per una proliferació de promeses electorals que, sovint, queden en l’oblit un cop els partits assoleixen el poder. Aquesta dinàmica, recurrent i preocupant, posa en qüestió la confiança dels ciutadans en les institucions i mina la qualitat democràtica del sistema. Per tant, em sorgeix una pregunta cabdal: quin valor té en política l’incompliment d’una promesa?
El que va ser alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, va dir en un to cínic i carregat d’ironia que “les promeses electorals hi són per no complir-se”. I la veritat és que, a parer meu, no li faltava raó.
És ben clar que l’incompliment d’una promesa electoral representa un acte d’engany envers el ciutadà. Els programes electorals han de ser, en essència, un contracte entre els representants polítics i els representats. Quan un partit no compleix les promeses que ha fet, està trencant aquest contracte de manera unilateral. Aquesta ruptura de confiança erosiona els fonaments de la representació política i crea un sentiment de desafecció entre els ciutadans i els polítics.
En canvi, si canviem de registre i posem l’exemple d’una empresa, si una de les parts incompleix el contracte, l’altra pot exercir les vies jurídiques i legals per rescabalar-se del perjudici que li hagi ocasionat l’incompliment del contracte. Però al món de la política, com que no hi ha un contracte pel mig sembla que tinguem “barra lliure” per fer totes les promeses que ens puguin passar pel cap. És el moment ideal per dir a l’electorat tot el que vol sentir, amb total independència de si el que es promet és viable o no i que tenen com a única finalitat guanyar adeptes electorals.
Però, més enllà de l’engany individual, l’incompliment de promeses té conseqüències col·lectives. Quan els ciutadans perceben que els polítics no compleixen el que prometen, tendeixen a desinteressar-se de la política i a disminuir la seva participació en els processos democràtics. Aquesta apatia política és un perill greu per a la salut de les democràcies, ja que facilita la concentració del poder en mans de pocs i debilita els mecanismes de control democràtic.
La dinàmica de la participació electoral entre els votants d’esquerra i dreta és un fenomen que reflecteix les expectatives i les reaccions dels ciutadans. Quan els votants d’esquerra se senten decebuts pels incompliments de les promeses, és com si es produís una desconnexió emocional amb el seu partit. Aquesta decepció deriva de l’idealisme que sovint acompanya les idees d’esquerra, on les expectatives són elevades i les promeses solen ser més ambicioses. Quan no es compleixen, la frustració porta a una disminució de la participació electoral, ja que els votants se senten traïts i desmotivats per continuar donant suport a un partit que no ha estat capaç de materialitzar els seus compromisos i, per tant, la mesura més habitual sol ser castigar el partit abstenint-se d’anar a votar.
D’altra banda, els votants de dretes semblen tenir una fidelitat més gran envers els seus partits, i no només en situacions d’incompliment, fins i tot en casos clars de corrupció. Aquesta fidelitat està relacionada amb una sèrie de factors, com ara una identitat política més consolidada o una percepció que, malgrat els incompliments, els seus partits representen millor els seus interessos. Els votants de dretes acostumen a ser més propensos a justificar les accions dels seus líders, i les veuen com a necessàries en un context polític més ampli, o bé consideren que els resultats obtinguts, encara que no siguin perfectes, són suficients per mantenir-los al poder. Aquest compromís amb els seus partits fa que es mantinguin fidels a la seva implicació i, per tant, necessiten menys vots per assolir el poder o mantenir-s’hi.
L’incompliment de promeses contribueix a la percepció generalitzada que la política és un joc de suma zero, en el qual els partits busquen únicament el seu propi benefici a curt termini. Aquesta percepció, al seu torn, reforça la idea que els polítics són poc escrupolosos i poc fiables.
Davant d’aquesta situació de desprotecció, em pregunto: Qui paga aquesta festa del despropòsit de les promeses incomplertes si qui ha fet les promeses queda impune? Doncs em temo que la resposta a aquesta pregunta sempre és la mateixa i no és altra que qui paga la festa és la ciutadania mateix.
Això fa que hàgim arribat a un punt que ja tenim la pell tan adobada amb la desconfiança, manca d’honestedat i honradesa dels nostres polítics, que els ciutadans continuem escoltant aquestes mentides que ens venen i que nosaltres comprem sabent que ens menteixen. Aquest és un fenomen sociològic on els ciutadans tendim a votar novament a polítics que prèviament ja ens van mentir.
La repetida violació de les promeses electorals genera una sensació de baixa qualitat democràtica. Els ciutadans tenim la impressió que les institucions no funcionen com caldria i que els nostres interessos no són representats adequadament. Aquesta percepció, a la llarga, pot conduir a un descens de la legitimitat de les institucions i a un augment de les tensions socials.
Un exemple paradigmàtic el tenim en el cas d’un polític que, per guanyar credibilitat i més valor afegit respecte als seus contrincants, va presentar el seu programa electoral signat davant de notari, amb l’única finalitat de demostrar a l’electorat que es comprometia amb tots i cadascun dels punts del seu programa, en un clar exemple d’excés de gesticulació a l’hora de convèncer l’electorat propi i l’aliè de la veracitat del seu compromís.
Tenint present aquesta posada en escena davant d’un procés electoral, penso que no cal tant d’espectacle, ja que les causes de l’incompliment de les promeses polítiques són diverses i complexes, i crec que mereixen una anàlisi més detallada. En primer lloc, la naturalesa dels problemes que els governs han de resoldre és sovint molt complicada. Temes com la salut, l’educació, el canvi climàtic o l’economia requereixen solucions integrals i a llarg termini. Les promeses polítiques, en canvi, sovint es fan en un context de pressa, amb l’objectiu de guanyar vots i sense tenir en compte la realitat que implica implementar-les.
A més, les pressions dels lobbies i dels interessos particulars exerceixen un paper fonamental en el moment de desdir-se dels compromisos adquirits en les campanyes electorals. Els grups d’interès influeixen en les decisions polítiques, i desvien l’atenció dels polítics cap a qüestions que beneficien només una minoria, en detriment del bé comú. Aquesta dinàmica pot fer que les promeses es modifiquin o s’abandonin, ja que els polítics busquen equilibrar les seves responsabilitats amb les expectatives dels seus finançadors o aliats.
Tampoc em vull oblidar de la manca de consens polític, que acaba sent un altre factor que contribueix a l’incompliment de les promeses. En un sistema democràtic, les decisions sovint requereixen el suport de múltiples partits i actors. Les divergències ideològiques poden fer que mesures que semblaven viables durant la campanya electoral es tornin impossibles d’aprovar un cop els polítics arriben al poder. Això genera frustració tant en els ciutadans com en els mateixos polítics, que es veuen atrapats en un sistema que dificulta l’acció efectiva.
A més, la pressió mediàtica i l’opinió pública acaben influint en la capacitat dels polítics per complir les promeses. En un món on la informació circula ràpidament, els polítics es veuen obligats a reaccionar davant les crítiques i les expectatives immediates, la qual cosa porta a decisions precipitats que no sempre són les més adequades. L’anomenat “curtterminisme” s’ha fet l’amo de la promesa nascuda per no complir-se.
Justament, per això, crec que el millor càstig per les promeses incomplertes és que cada quatre anys tenim la possibilitat de poder canviar de polítics amb el nostre vot, però no ens enganyem: el vot sol variar poc i preval el dogmatisme ideològic, caigui qui caigui, abans de votar-ne un altre per molt malament que considerem que els “nostres” ho han fet o hagin incomplert les promeses que havien fet.
A Espanya, segons el baròmetre del CIS, des del 1996, cap dels líders polítics espanyols ha arribat a l’aprovat en la valoració dels ciutadans i un estudi d’IPSOS indica que el 72% de la població espanyola no confia en les persones que exerceixen la política.
Jo només demano una cosa a la classe política: que siguin ells mateixos, sense les seves emocions negatives, sense els seus prejudicis, sense les seves mentides, que no s’obcequin a tenir la raó, que si s’equivoquen que tinguin la valentia de reconèixer-ho i disculpar-se. Per què, malauradament, tenim un sistema polític que cedeix tot el poder als partits. Per tant, les persones que es vulguin dedicar a la política s’hauran d’obrir pas, a cops de colze, entre les bases del propi partit per poder treure el nas als càrrecs públics somiats. Així, aquests aspirants a professionals de la política, als primers que han de mentir és als seus propis companys de partit i, depenent de les seves habilitats, seran proposats perquè puguin mentir a la ciutadania en general.
Soc conscient que tenim la tendència de veure la gent que pensa diferent de nosaltres com a rivals que cal aniquilar de qualsevol manera; ens costa massa intentar arribar a acords partint del que ens uneix i sabent cedir en el que ens afecta. El “manual del bon polític” ens diu que hem de posar condicions prèvies i no ens adonem que així no funcionen les coses: hem d’aprendre a negociar sense “apriorismes”.
Jo sempre he pensat que tenim els polítics que ens mereixem, ja que són un reflex fidel de la nostra societat, perquè són elegits per nosaltres, els ciutadans. Per tant, haurien de representar els nostres valors, però habitualment acostumen a estar més influenciats pels seus propis interessos o pels interessos dels que financen les seves campanyes, que no pas pel benestar de la ciutadania.
Davant d’aquest panorama em faig la pregunta: què podem fer perquè els polítics siguin més responsables de les seves promeses?
Per una banda, tenim pendent un procés d’educació política a la ciutadania: els ciutadans han d’estar ben informats sobre els problemes per prendre decisions més informades a l’hora de votar.
Però també ens hem d’involucrar en un procés de participació ciutadana: hem de participar activament, no només votant, sinó també mantenint-nos informats, fent preguntes i exigint transparència sortint al carrer tantes vegades com ho creguem necessari.
També hem d’exigir als nostres governants millorar la transparència i la rendició de comptes: forçant els nostres polítics a ser transparents amb les seves accions. Han de ser responsables davant dels ciutadans i explicar-se i justificar-se sobre les seves accions.
Tampoc em vull oblidar de la modificació del Codi Penal: hem de convertir en delictes les promeses gratuïtes incomplertes. Tot i que soc plenament conscient que no tenim tanta riquesa al país per multiplicar els jutjats per poder atendre les demandes que sortirien.
Però aquest augment d’inversió en el poder judicial sí que seria una bona justificació per combatre la lluita contra la corrupció: aquest gran obstacle per a la responsabilitat política. Ens cal implementar mesures estrictes per prevenir, detectar i castigar la corrupció.
És precisament per aquest motiu que vull assenyalar i posar en valor el posicionament del politòleg italià Norberto Bobbio, que defensa que “una democràcia funciona realment si, i només si, els governants compleixen les seves promeses de campanya i obeeixen el mandat que els votants els expressen a les urnes”. Però vull tocar de peus a terra i pensar que només amb el compliment de les promeses electorals no serà suficient per garantir la qualitat democràtica. Com he dit anteriorment, la participació ciutadana, la rendició de comptes, la transparència i la representativitat són factors clau per garantir la bona salut de la democràcia.
Josep Giralt és vicepresident segon de la Fundació Institut Guttmann
