A l’entorn del Mediterrani van néixer i desenvolupar-se tant el Cristianisme com els ideals de la Revolució Francesa –llibertat, igualtat i fraternitat– però avui aquest mar s’ha convertit en tomba de nàufrags que volen assolir l’altra riba a la recerca de pau i felicitat. Llegint les xifres d’embarcats, sento vergonya i malestar. No podem acceptar que molts milers de persones hagin de desplaçar-se per trobar una esperança pels seus fills i molts morin en l’intent. Itàlia, durant l’any passat, va rescatar més de 165.000 immigrants en aigües del Mediterrani però dels morts ofegats mai en sabrem el nombre.
Davant d’aquest drama, la nostra cultura que diu que tots som fills d’un sol Déu, queda interpel·lada. Hem d’acollir tots els que s’embarquen? Hem de vigilar per què no s’ofeguin en aquesta travessia? Sóc jo potser el guardià del meu germà, com es pregunta a la Bíblia? En les respostes hi sol haver molta paraula i poca acció. Les solucions immediates i urgents que Europa ha aprovat no van al fons del problema perquè no hi ha visió a curt termini i les línies d’actuació a llarg termini després no les complim perquè ens obliguen massa.
Primer hauríem de reconèixer el dret de tota persona a no haver d’emigrar i això comporta ajudar el desenvolupament del seu país industrial i comercialment cosa que ens costa diners. Fa ja més de vint anys vàrem lluitar pel 0,7 per cent d’Ajuda al Desenvolupament. Mai hi arribàrem i en aquests últims anys hem retrocedit. Si l’any 2013 Espanya només hi va dedicar el 0’17 per cent, al 2014 es va reduir al 0’14 per cent assolint el trist honor d’haver retallat la cooperació més que ningú. Ni tan sols Irlanda o Portugal han retallat tant. I no parlem de Catalunya perquè fa vergonya: cada català destina dos euros a l’any a ajudes a la cooperació, dos cafès.
Les morts al Mediterrani i el 0,7 per cent
