Entre 2007 i 2008 més de 3.000 joves de Colòmbia van ser morts extrajudicialment per l’exèrcit amb l’objectiu de fer-los passar com a membres de la guerrilla caiguts en combat.
Luz Marina Porras Bernal, Carmenza Gómez Romero, María Ubilerma Sanabria López, Blanca Nubia Monroy, Edilma Vargas Riojas i Flor Hilda Hernández són conegudes avui com les Madres de Soacha. Totes elles comparteixen dues coses en comú: les seves famílies formen part de la gran massa pobre de la societat colombiana i entre 2007 i 2008 els seus fills van ser executats per les forces de seguretat de l’Estat.
En aquell temps la mateixa història es va repetir a una desena de cases de Soacha, població marginal propera a Bogotà. Nois joves arribaven a llars mancades d’ingressos i anunciaven il·lusionats a les seves famílies que un capatàs els hi havia fet una oferta de feina. “Mamaita, guárdame la cena”, va dir algun. Altres van trucar per dir que estarien un parell de dies fora. Cap va tornar.
Va ser mesos més tard, i després de diversos intents infructuosos de denuncies de desaparició per part de les famílies, que els cossos van sortir a la llum a una fossa comuna de la municipalidad de Ocaña, al nord del país. Tots havien mort un dia o dos després ser reclutats. Segons fonts de l’exèrcit eren membres d’un grup liberal guerriller i havien mort en combat. Per exemple, Lucero Carmona, un noi que feia traduccions a l’anglès i artesania i havia desaparegut l’11 d’agost de 2007, el van acusar de ser traficant d’armes i droga al servei de les FARC. O Fair Leonardo Porras Bernal, desaparegut el 8 de gener del 2008 i amb certa discapacitat mental, van assegurar que era el cap d’una colla subversiva.
En un país marcat per la violència les mares van acceptar la mort dels seus fills, però no que el propi Estat hagués embrutat el seu nom, la seva dignitat. El 2005, el president de Colòmbia, va prometre recompensar cada militar que matés un guerriller “al monte”. Podien cobrar fins a 2.500 dòlars per rebel abatut. Per tant, si no se’n trobaven se n’havien “de crear”. Aquestes morts a Colòmbia ara es coneixen com a “falsos positius”. A part dels 11 nois de Soacha, es calcula que entre aquests anys s’han produït a tot el país un total de 3.183 homicidis extrajudicials.
Fins ara només 14 militars han estats condemnats per aquest tema i molts d’ells han sortit pocs mesos després en llibertat. Malgrat moltes de les mares han rebut amenaces -el germà d’una de les víctimes que investigava pel seu compte va ser assassinat per dos sicaris- elles continuen reclamant justícia. Fa pocs mesos han sabut que el tema ha estat acceptat per ser estudiat a la Cort Penal Internacional de La Haia.
El passat mes de març una representació de les Madres de Soacha van ser a Catalunya per rebre el Premi Internacional de la Pau 2012 que atorga cada any el Parlament de Catalunya. I aquest mes, en motiu del Dia Internacional de la Pau, 21 de setembre, ha estat a Barcelona la cineasta Alexandra Cardona, per presentar Retratos de familia, el primer documental que explica en detall la història d’aquestes mares i els seus fills.
Es tracta d’una pel·lícula que colpidora per la indignació que produeix i feta, segona Cordona, amb un únic objectiu: “que la història es conegui i l’espectador pensi”. Malgrat els problemes que tenen per projectar-la per via convencial, la directora treballa perquè abans de les eleccions presidencials del maig del 2014 la vegin 7 milions de colombians i perquè sigui útil en la lluita de les madres que reclamen desesperadament “veritat, justícia i reparació”.
El testimoni d’aquestes mares, dones senzilles i humils, però valentes i riques en valors, és extraordinari. En aquest sentit és just respondre al petit gest que ens demanen, conèixer i difondre la injustícia de la qual han estat víctimes. Només destacar dues frases del documental que sintetitzen aquesta història: “los militares subieron de rango a costa de nuestros hijos” i “nuestros hijos pusieron el cuerpo y ahora nadie pone la cara”. Elles sí, no les deixem soles.
