Entre aquestes estadístiques algunes qüestions curioses. Per exemple, les ONG i les Forces Armades tenen el mateix grau de consideració. Els ciutadans condemnem especialment les altes jerarquies, en el cas de l’Església és significatiu: rectors de parròquia (51%), església en general (41%) i bisbes (21%). I, és evident, que les institucions polítiques representatives, com a principal conseqüència dels casos de corrupció, són les més perjudicades. La corona, en canvi, malgrat els darrers escàndols i especialment gràcies a la figura del príncep Felip, aguanta.
Però tenint en compte la mala imatge que els propis integrants de moltes institucions donen de la mateixa, ens preguntem: per què cal defensar aquests organismes? Segons el diccionari de d’Institut d’Estudis Catalans una ‘institució’ és un “organisme que du a terme una funció d’interès públic”. Aquest, però, és l’únic valor que aporten les institucions a un país? Una bona institució és aquella que alimenta tot el potencial de l’individu o de la comunitat, que defensa el valor de la tradició i que com a responsable de l’educació moral de les persones és transmissora de valors. Una bona institució transmet, però també, i sobretot, cohesiona i vertebra una societat.
Ara bé, com que les institucions actuen segons les decisions que prenen les persones que les representen, aquestes poden ser bones o dolentes. I avui alguns testimonis, afortunadament no majoritaris, no ajuden pas a què les institucions compleixin es seves funcions. I com que el futur de les institucions depèn del grau de confiança que generen entre els ciutadans, en aquest moment de desprestigi, només hi ha una forma de reconstruir els lligams trencats –nexes necessaris per evitar una desintegració social-, apostar sense contemplacions per una ètica institucional. Una ètica que contempli especialment la transparència, la participació i la condemna sense contemplacions d’aquells que només actuïn per benefici propi i no pel bé comú.
