Planxats anímicament sembla que anem deixant enrere la pandèmia que ens va paralitzar globalment. Hem mig despertat del malson i descobrim la mateixa gestualitat, cridòria i desencís d’abans de l’arribada del virus, sense que d’aquella enorme onada de bones intencions generalitzades que la propagació i devastació de la pandèmia va generar, hagi quedat en poc més que el record d’uns veïns que ja no surten al balcó per aplaudir res i que gairebé ni ens saluden quan es creuen atrafegats a l’escala. Finalment tot va quedar en no res. Efecte d’un immens miratge de bones intencions que s’ha transformat ràpidament en la mediocre normalitat de sempre.
Coincideixo amb el biòleg David Bueno –un dels investigadors més solvents en neuroeducació– per parlar del binomi cervell-educació, de com allò que sabem del complex funcionament del cervell humà ens pot resultar útil en l’art d’educar i de construir millors persones i societats més solvents. El professor Bueno parla amb passió i entusiasme del fascinant entramat de connexions que mouen el cervell humà. La genètica configura un primer mapa cerebral que posteriorment s’amplia durant les primeres etapes de la vida amb una enorme plasticitat. Un cervell que ja no deixarà mai d’aprendre, configurat en els temps d’aprenentatge i canviant al llarg de tota la vida, fins que les connexions i els estímuls s’apaguen per sempre. Un trànsit apassionant pel viure on la configuració del cervell determinarà cada pas que donem.
Bueno em parla de l’extrema facilitat que té el cervell per aprendre coses noves i, contràriament, de la complexitat per desaprendre o modificar-les un cop les ha fixat. I en aquesta reconfiguració permanent, les emocions són el motor principal per alimentar l’aprenentatge i fomentar el canvi. Al cervell l’importen, per sobre de tot, les emocions, assegura amb una convicció que no deixa indiferent. Emocions! Allò que ens motiva, que és plaent pel cervell, ens ajuda a aprendre millor i fer-ho d’una manera més dinàmica i positiva. La motivació com a motor. La curiositat com a estímul. L’alegria com a manera de viure.
Perquè les emocions són determinants, una de tan primària com és la por es va estendre com una taca d’oli durant la pandèmia. Por de la mort, del contagi, de la incertesa i de com podria arribar a ser el futur, ens va encerclar en un mar de dubtes que ningú no tenia el valor d’aclarir. La por va ser el motor que va fer explotar l’allau de bones intencions que vaticinaven un món millor un cop passés tot. Si tot això passa i tornem a la vida anterior serem millors persones, ens vam conjurar.
Per por vam aplaudir els sanitaris, vam plorar els morts propis i aliens, vam ser solidaris amb els veïns o comprensius amb les manies de la parella. Vam ser generosos i creatius. Amb no res, ens vam comunicar. Vam ser capaços d’adaptar-nos i obeir pacientment allò que ens dictaven les autoritats competents. Ens vam posar mascareta. Vam fer cues i vam respectar els torns, a més de posar-nos el gel hidroalcohòlic després que qualsevol acció innocent però sospitosa. La por ens va fer creure que havíem de canviar i que el canvi era possible. I enmig del temor vam pensar que després de tot, tot seria diferent. La por va fer aparèixer la millor versió.
Però no comptàvem que els éssers humans, i els nostres cervells, funcionen per patrons establerts i pels factors ambientals induïts un dia rere un altre i que aquests comportaments són difícilment modificables. Esquemes que han anat modelant unes societats on es tendeix a combatre l’angoixa amb la lleugeresa i on les emocions frívoles i seductores configuren un inventari productes de consum que ens venen una felicitat lowcost. Un sumari de tendències on totes les formes de patiment han de desaparèixer o minimitzar-se.
Quan tot va anar tornant a la normalitat, quan la por va desaparèixer, va passar el que era inevitable; ens vam redescobrir perfectament imperfectes. El miratge de la societat millor es va esvair en la fragilitat d’aquest món on tot té data de caducitat. Sobretot les bones intencions.
