Hi ha persones que generen entusiasme. No saben com, però les seves accions o paraules animen a molts altres a seguir-les. Provoquen, més enllà d’una il·lusió infantil i fugissera, una mena d’activació emocional, ferma i definida. El doctor Gregorio Marañon deia que la capacitat d’entusiasme d’una persona era signe de la seva salut espiritual. L’entusiasme és vida. Qui sap allò que realment vol, quins són els seus gustos, quin són els seus objectius… – avui dia elements difícils de descobrir per a moltes persones- haurà fet un gran pas endavant per captar en la seva vida elements que puguin ser motiu d’entusiasme, ja que sense res que ens entusiasmi ens podem deixar portar per la desil·lusió o el desengany. De vegades l’entusiasme s’associa a la joventut, però es tracta d’un valor completament intergeneracional. Quantes persones, ara més que mai, arribat el temps de la jubilació, s’entusiasmen per una nova causa? La relació tradicional entre entusiasme i joventut es deu al fet que aquest valor sense acció és buit de contingut. L’entusiasme, perquè qualli en nosaltres mateixos i fluctuï en els altres, ha d’estar lligat al treball, a l’entrega i al compromís. Sense aquests elements no hi haurà resultats i l’entusiasme es fondrà com la cera d’una espelma. Qui s’entusiasma per una cosa abocada al fracàs? Qui es deixa animar per una persona que no fa allò que predica? Ens cal entusiasme i persones que sàpiguen encomanar-lo. I com apunta Maragall a l’entrevista, afegir-hi intel·ligència i picardia per aconseguir allò que destigem.
L’Entusiasme
