“L’olor de la guerra mai s’oblida”. Ho diu Arturo Pérez-Reverte, que fou corresponsal de guerra per a TVE durant el col·lapse de l’antiga Iugoslàvia,. Tot i que després s’ha centrat en la narrativa, Pérez-Reverte forma part d’una saga de reporters que es van especialitzar en països en conflicte, juntament amb altres pioners com Miguel de la Quadra Salcedo, Carmen Sarmiento, Jesús González Green, Manu Leguineche i Alberto Vázquez-Figueroa, i els reporters gràfics José Luis Márquez i Manuel Ovalle. En aquests darrers 25 anys, noves generacions han anat agafant el relleu i demostren que el compromís amb l’excel·lència professional es manté. Tot i això, els periodistes tenen avui unes condicions laborals molt pitjors.
Un element que malauradament tampoc ha canviat és la llunyania entre el reporter que cobreix un conflicte i la visió dels seus caps. Són aquests els qui, a centenars de milers de quilometres de distància, li assignaran temps i/o espai per explicar què veu i què sent.
Aquesta falta d’empatia cap al periodista que es juga la vida és dels principals retrets d’un dels grans corresponsals espanyols del darrer quart de segle, Alfonso Armada (Vigo, 1958), vinculat majoritàriament a El País i a ABC. L’any 2015 va publicar Malpaso ‘Sarajevo’, on compagina el relat del seu dietari personal amb les cròniques que va publicar. Armada se sent sol, incomprès i de vegades deixat a la mà de Déu en un territori en guerra. “A qui li hagués importat si haguéssim perdut la vida al Neretva? (…) Quan per fi vaig arribar a contactar amb Madrid, la seva única i despietada preocupació era saber si podia transmetre”.
Tot i la “deshumanitzacio”, assegura que ell és periodista en zones de conflicte per “obligació moral” i que el seu afany es “escriure el patiment i el martiri” que veu en primera persona. L’obra descriu minuciosament el setge que va patir Sarajevo per part de les tropes serbobosnianes. Armada el va conèixer amb unes condicions de treball molt difícils. “Mai vaig imaginar que vindria a escriure d’aquesta ciutat, sense llum, sense aigua i sota les bombes” i que viuria en un “hotel amb vistes a la mort i amb so de bombardejos reals”. Per ell, informar de la catàstrofe era un compromís: “És la meva quota, la part que em toca contra l’amargor, la crueltat i la destrucció del món”. En l’obra, lamenta que hi haguessin companys d’ofici que es limitaven a “observar els habitants com si fossin animals exòtics”.
Igual que els mitjans de comunicació generalistes de llarga trajectòria, el sector editorial també viu un procés de canvi provocat per la crisi, la irrupció de les tecnologies i els nous hàbits dels lectors. En aquest context, la industria del llibre de Barcelona posa de manifest que, tot i que és un gènere minoritari, la crònica periodística viu un bon moment. Entre les novetats de l’any, hi ha Xina Fast Forward, on el periodista i director de Beteve Sergi Vicente repassa la seva etapa com a corresponsal de TV3 a la Xina; els llibres de Xavier Aldekoa, corresponsal a l’Africa de La Vanguardia, i també els que ha publicat sobre Orient Mitjà el corresponsal d’EITB i Vocento, Mikel Ayestaran.
