La Laia té 17 anys i està embarassada de quatre setmanes. No vol tenir el nen i ha demanat ajuda a un ginecòleg que ha avisat els seus pares, tal com diu la llei. Aquests, per conviccions religioses, no permeten l’avortament.
Aquest mes posem sobre la taula un debat encara d’actualitat, el de l’avortament de noies menors d’edat i les dificultats que poden sorgir quan la voluntat de la noia és diferent a la dels pares. A més, serà important no només quedar-se amb l’aspecte mèdic i legal (l’avortament i els drets i deures dels pares) ja que les decisions preses poden tenir després un impacte psicològic, emocional i social en les dinàmiques familiars afectant en el futur a les persones implicades.
La Laia té 17 anys i no vol tenir el nen que espera. Té molt clar que la seva prioritat són els estudis i parla amb un ginecòleg del seu CAP. Encara que demana expressament que el seu estat no sigui comunicat, el ginecòleg fa cridar els pares i aquests decideixen no donar el vist-i-plau al procediment. Encara que durant un temps pensa que no podrà fer-se’n càrrec entén que s’està complint la llei i accepta la seva situació. Dos anys després, estudiant de medicina, es troba durant unes pràctiques amb un noi de 17 anys, que té un càncer i acaba de dir que no accepta un tractament invasiu perquè vol provar mètodes alternatius. La Laia proposa parlar amb els pares per tal que donin el consentiment. És llavors quan li expliquen que el noi és considerat un menor madur i s’ha de respectar la seva autonomia. En aquell moment la Laia sent que li han pres el pèl. Per què ella ha hagut de demanar permís per avortar i ara ha de viure amb un fill que no estima i aquell noi pot fins i tot posar la seva vida en perill i ningú no farà res?
La modificació de la Llei Orgànica 2/2010 va ser molt criticada però a la vegada responia a les exigències d’un grup ampli de la població que realment no entenia com nenes de 16 i 17 anys podien avortar sense tenir el consentiment dels seus pares. Per aquesta raó amb la Llei Orgànica 11/2015 es va imposar que la darrera paraula sobre la decisió d’avortar fos dels pares o tutors legals deixant sense autonomia a les menors. Alhora no es canviava el fet que un menor de 16 o 17 anys pogués refusar un tractament mèdic prenent la decisió sense el consentiment dels seus pares. Qui decideix quines són les diferències fonamentals entre ambdós escenaris? Què ha de fer la societat davant aquests fets?
D’una banda, es podria legislar que cap menor prengui decisions i que per qualsevol tipus de procediment mèdic hagin de tenir el consentiment dels pares. Aquest pensament implica que tots els pares són capaços de conèixer què és el millor pels seus fills i alhora que podrien sorgir problemes psicosocials en els futurs adults. Una segona opció seria deixar la situació com es troba ara sents conscients que es creen desigualtats en salut que a més són més perjudicials per les dones que és per les que finalment s’està decidint. Una darrera opció seria considerar tots els menors madurs com possibles subjectes capaços de prendre decisions fet que implicaria que aquests han de poder assumir les conseqüències de les seves accions.
Fins aquí les idees d’aquest article. Quines de les opcions us sembla més adient? Creieu que els menors són prou madurs o encara s’ha de vetllar per ells? Penseu que tots els pares tenen la capacitat per decidir pels seus fills? Reflexionem. És el vostre torn.
