Just abans de l’arribada de la festa del Carnestoltes plantegem un número sobre l’autenticitat, sobre la necessitat de què entre allò que pensem que volem fer a la vida i el que acabem fent cada cop hi hagi un espai més petit. En tot cas per atrevir-nos a ser autèntics, que vol dir coherents amb nosaltres mateixos, i per tant no anar a remolc del «què diran» sinó deixar-se guiar per allò que nosaltres volem fer o el que creiem que hem de fer, que no és sempre exactament el mateix. Potser determinats consensos socials ens porten finalment a no ensenyar-nos del tot com som realment i potser fins i tot és bo que això sigui, perquè llavors aquest ensenyar-se de forma massa explícita pot vorejar el ridícul. Però entre això i l’actual tendència a disfressar-se de diferents papers -sovint alhoracada dia de l’any… hi ha un abisme que si volem ser una societat madura i profunda hem de recuperar. Hi ha un espai central, conscient, cap al qual tots hauríem de fer l’esforç de transitar que consisteix en pensar qui som i intentar viure-ho amb claredat, sense pors, davant dels altres. L’autenticitat, lligada a altres valors com la sinceritat i la coherència, és un valor d’aquells que si que falten a la nostra societat, sens dubte. De persones autèntiques tots en coneixem, però no es tracta d’intentar-nos-hi assemblar sinó d’esdevenir més autèntics, almenys una mica més, nosaltres mateixos.
L’Autenticitat
