“L’atracció pel Mal és l’atracció per l’abisme”

Nil Santiáñez, professor de la Saint Louis University i autor del llibre Del mal y sus signaturas (Alpha Decay), adverteix d’un ús frívol de la paraula mal i de la complexitat d’aquest mot.

Actualment vostè creu que fem un ús incorrecte de la paraula ‘Mal’?

Moltes vegades. El Mal és una paraula fonamental que pertany, bàsicament, a la Teologia i a la Filosofia; però al mateix temps també és un mot força imprecís i genèric quan s’utilitza fora d’aquests dos àmbits. Reflexionar sobre el Mal pot resultar antipàtic perquè és un concepte que molta gent usa amb certa frivolitat, sobretot quan vol desacreditar un enemic. Els primers en fer-ho són els polítics. Recordem la famosa expressió “eix del Mal” creada per George W. Bush. És una expressió que va tenir ressò perquè el president dels Estats Units es dirigia a un públic nord-americà i religiós, sobretot evangèlic.  En aquest cas i en molts altres,  el Mal és aplicat com un insult. Els periodistes també apliquen aquest mot de forma poc rigorosa. Per exemple, quantes vegades usen l’expressió “la banalitat del mal”sense haver llegit l’obra de Hannah Arendt, o sense haver-la entès? 

I, doncs, segons vostè, com podem definir correctament el Mal?

Precisament vaig decidir escriure el llibre Del mal y sus signaturas per aclarir què volem dir quan parlem del Mal. També vaig voler establir una tipologia parcial del Mal; en concret exploro set categories: el ressentiment, l’abjecció, el Mal radical, el Mal absolut, la banalitat del Mal, el terror i l’horror. Quan parlem de Mal radical, per exemple, hem de remuntar-nos a Immanuel Kant i els seus continuadors;  en aquests paràmetres és on ens hem de moure quan usem aquesta noció. La meva visió del Mal està molt influenciada per la filosofia de Ludwig Wittgenstein, una filosofia antifundacionalista i antiessencialista. Ell afirma que algunes nocions no es poden definir en termes de condicions necessàries i suficients, sinó a través de semblances familiars (Familienähnlichkeiten). En aquesta línia, el Mal per mi és una constel·lació de semblances de família, la qual cosa fa que diversos fets puguin ser qualificats de ‘mal’.

Si el Mal és un fenomen subjectiu, podem trobar una definició que acontenti tothom?

El Mal és un terme intersubjectiu. Tots, més o menys, tenim una idea de què és el Mal dins d’una societat determinada. Wittgenstein deia que l’ètica és transcendental, que no pertany al món. Nosaltres projectem les categories ètiques a una sèrie de fets que podem descriure en proposicions que són certes o falses. El Mal pertany a una dimensió intersubjectiva, perquè si fos completament subjectiva segurament no ens podríem entendre. A més a més, sempre està acotada dins d’una col·lectivitat. Un fet que nosaltres aquí qualifiquem de maldat potser en una altra societat no ho és. És el cas, per exemple, de la mutilació sexual de les dones a certes regions del món. El Mal tampoc pot ser objectiu perquè la seva valoració no pertany al món dels fets sinó al món dels valors.

Hi ha autors que asseguren que el Mal és necessari encara que només sigui per reconèixer el Bé. Comparteix aquesta tesi?

Sembla lògic que per entendre el Bé sigui necessària una categoria com el Mal. Ara bé, el fet que sigui necessària conceptualment una categoria no ens eximeix de fer tot el possible per reduir el Mal que ens envolta. Tots tenim reaccions i pensaments (masclistes, racials…) que podem qualificar de Mal. Sigmund Freud assegura que no es pot eradicar el Mal perquè pertany a les nostres reaccions personals. L’inconscient ens pot impulsar a matar i violar, però no ho fem perquè vivim en societat. Per tant, en termes psicològics, no es pot eliminar el Mal, però sí es pot reduir la seva incidència. I, per això, en aquest moment, en termes polítics, és tan important lluitar contra l’augment de les actituds feixistes que hi ha a Espanya, a Alemanya o als Estats Units, perquè inclouen la pràctica del Mal.

El Mal fet de forma inconscient potser l’hem de jutjar amb menys severitat, però també l’hem de jutjar. Hem de ser conscients de les conseqüències dels nostres actes poden fer mal.

Si el Mal pertany a les nostres reaccions personals, què fa que un individu el desenvolupi i un altre no? Quin paper juga l’educació en tot això?

Jo soc contrari a l’adoctrinament, tant dels infants com de les persones. Com diem a una persona que un acte determinat és dolent? Podem fer un discurs, però segurament no ens farà gaire cas. En aquestes situacions, el millor és demostrar amb exemples què és i què no és un acte ètic. Tots els alumnes haurien de tenir certes nocions d’ètica i arribar a les seves pròpies conclusions. Només així seran millors ciutadans.

En els llibres, a les pel·lícules, en els informatius… els protagonistes de les accions dolentes ens indignen, però sempre ens criden més l’atenció. Per què ens atrau tant el Mal?

El Mal sempre acostuma a ser més interessant i atractiu que la bondat. L’atracció pel Mal és l’atracció per a l’abisme. Quan passem per un abisme, fins i tot les persones que tenim vertigen, tendim a mirar avall. Com bé deia Nietzsche, quan mirem a l’abisme, l’abisme ens torna la mirada. I això és una oportunitat per aprendre de nosaltres, per cancel·lar les reaccions negatives que tenim i ser millors ciutadans, que hauria de ser l’aspiració de tots. Aquesta atracció pel Mal es pot veure a molts llibres. 

Per exemple?

Hi ha dos casos clars d’autors que no van saber distanciar-se del Mal. Un exemple és L’adversari d’Emmanuel Carrère. En aquesta obra, el narrador explica la història real de Jean-Claude Romand, un home que es va fer passar per metge de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i que el 9 de gener del 1933 va matar la seva dona, els seus fills i els seus pares. I un altre exemple seria A sang freda, la novel·la de Truman Capote. En aquest llibre, l’escriptor americà sent una gran fascinació pel Perry Smith, l’assassí dels quatre membres de la família Clutter. Quan t’aproximes a un tema generes certa simpatia cap als seus protagonistes. Això ens ha passat a tots. Aquesta reacció és habitual, però quan tractem el Mal o personatges malvats s’ha d’evitar. És a dir, has de ser conscient del moment en què estàs massa a prop de l’abisme.

Les accions presents no sabem quines conseqüències tindran, però sí sabem les conseqüències de les accions passades. Com s’explica que avui alguns ciutadans defensin  mals com el feixisme?

Hi ha seguidors de Vox o d’Alternativa per Alemanya que desconeixen les conseqüències històriques del feixisme. Pot estranyar que aquests partits racistes, violents i masclistes tinguin seguidors, però diversos determinants ho expliquen: la por a la globalització, el sentiment de pèrdua d’identitat nacional, la immigració, la barreja de cultures en una mateixa societat, la crisi econòmica del 2008, la despossessió o la precarietat. A Espanya és evident que el franquisme no va morir amb Franco. A Alemanya, el nazisme tampoc va desaparèixer al final de la Segona Guerra Mundial. El 1964, Theodor W. Adorno va fer la conferència Aspectes del nou radicalisme del dretes, en la qual ja advertia del ressorgiment de tendències feixistes a Alemanya. Aquests fenòmens generen ressentiment i, davant del ressentiment, es pot fer silenci o reaccionar. I la reacció a Espanya ha provocat el ressorgiment d’una ideologia franquista, cada vegada més pròxima al feixisme, que fins ara havia estat tapada per la Transició, pels anys de domini del Partit Socialista, etc. L’ésser humà no aprèn de la història i amb freqüència es deixa portar pels seus impulsos i les seves pors.

El Mal és un mot que pertany a la Teologia i a la Filosofia; un mot imprecís quan s’usa fora d’aquests àmbits. És un concepte que molta gent usa amb frivolitat, sobretot quan vol bescantar l’enemic.

No ser conscients o ignorar les conseqüències del Mal ens en fa menys responsables?

La inconsciència ja és una culpa. Segur que tots hem patit accions fetes sense la voluntat de fer-nos mal, però que ens han portat a la tristesa i a la depressió i que han tingut en nosaltres efectes molt negatius. Això seria com la distinció entre homicidi i assassinat. En l’assassinat l’acció és deliberada i intencionada, però el resultat final és el mateix: una persona morta. En aquest sentit, el mal fet de forma inconscient potser l’hem de jutjar amb menys severitat, però també l’hem de jutjar degudament. Hem de ser conscients que les conseqüències dels nostres actes poden fer mal. I, per tant, les persones en són igualment responsables.

El Mal és tan personal com col·lectiu? Les fronteres entre aquestes dues dimensions estan clares?

Si parlem de Mal col·lectiu, aleshores sí que eximim una mica l’individu de la seva responsabilitat. Aquest és el cas de la suposada responsabilitat col·lectiva del poble alemany respecte el nazisme i l’Holocaust. Si tothom és responsable, al final, ningú ho és. Hem de començar per fer un examen de consciència a nivell personal. Tots hauríem de portar una vida més ètica i no sempre ho fem. Hem d’estar molt atents a les nostres accions, qualsevol moment que compartim amb els altres és important: una reunió de departament, una trobada amb els amics, quan estem entre estranys, etc. En general, ens hauríem de comportar amb uns paràmetres més ètics i el nostre objectiu hauria de fer la vida més fàcil i agradable als altres. En termes socials, això és més difícil, però també és necessari.

Però no impossible… A nivell social, com podem revertir la maldat en bondat?

En termes socials hauríem d’actuar a través de l’exemple. Les nostres accions haurien de ser exemples per als altres. Hi ha mals que col·lectivament es poden denunciar. Per exemple, la debilitat dels líders polítics quan es reuneixen per parlar dels canvis climàtics.

De vegades es parla de ‘l’ètica del Mal’. El Mal pot tenir ètica?

No crec que aquests dos conceptes puguin anar junts; és barrejar dues categories diferents. El Mal pertany a l’ètica, però no hi ha una ‘ètica del Mal’. De la mateixa forma que per Kant l’ètica es basa en el comportament racional –és a dir, la raó ens dicta com hem d’actuar– pel marquès de Sade i els seus llibertins, el Mal era una conseqüència d’una reflexió racional sobre el món. Els llibertins parlaven d’una “ètica del mal” perquè ells havien arribat a la conclusió que la natura era malvada: hi ha terratrèmols, huracans, les bèsties es maten entre elles, etc. I com a part d’aquesta natura, l’home té el Mal en el seu interior. I no seguir els impulsos del Mal, com pot ser matar un home, és contradir els dictats de la natura. Aquesta filosofia racional del Mal es va aplicar a Alemanya, a Itàlia i a Espanya, on els feixistes van matar tots aquells que consideraven el seu enemic absolut. En conclusió, jo no parlaria mai d’una “ètica del mal”, sinó d’una “filosofia del mal”.

Respecte el Mal ja en van reflexionar els pensadors clàssics. Com creu vostè que s’ha de repensar el Mal en el segle XXI? I quina importància ha de tenir en aquesta nova filosofia tot el bagatge acumulat?

En primer lloc, com ja he dit, hem de ser molt curosos amb l’ús de la paraula Mal. La podem usar en els debats filosòfics, ètics i teòrics, però no podem qualificar certes coses d’exemple de Mal perquè d’aquesta manera els restem importància. Cal parlar amb termes més concrets. Seria bo que el Mal s’estudiés en els instituts –a la universitat on jo treballo faig una assignatura sobre el Mal i té molt bona acollida per part dels alumnes– i que no es fes servir per part dels polítics o dels periodistes per desqualificar les persones. Francament, no sé quina ‘filosofia del Mal’ és necessària per al segle XXI, però això sí, ha de ser una ‘filosofia del Mal’ moral i secular, ja que quan parlem del Mal moltes vegades entrem en un terreny metafísic i religiós. Finalment, del Mal crec que també n’hem de parlar en petites dosis i amb precaució.

Històricament la religió potser ha marcat amb excés la polaritat entre el Bé i el Mal.

Sí. Una cosa molt interessant de les reflexions de Primo Levi i de tots els filòsofs que posteriorment han reflexionat sobre el Mal a propòsit d’Auschwitz és el concepte de ‘zona gris’. Tota teoria del Mal del segle XXI hauria d’incloure aquest concepte i això encara no ho he vist. No podem relativitzar el Mal; precisament l’objectiu és fer-lo més complex, perquè nosaltres som així. Tenim actuacions bones, dolentes i moltes que es podrien situar en les zones grises. El Mal i l’home són una barreja de llum, de foscor i de zones que podríem definir com a clarobscures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.