Les arts “parlen” de bellesa i de molts altres valors. A més, les arts són capaces d’emocionar, fins i tot el traç més senzill, però necessiten l’ajuda dels sentits perquè davant de la bellesa, i en el cas concret de la pintura, l’observador tingui una predisposició a deixar-se interpel·lar. La bellesa sempre hi és, però qui l’observa ha de tenir la capacitat de dialogar-hi des del silenci i valorar-la. I l’artista hauria de ser capaç de comunicar de manera entenedora als altres allò que ha volgut plasmar en l’obra i allò que sent.
El món dels valors, tan ampli i complex, contempla d’una manera especial la bellesa, com el camí del bé. El primer valor que cal considerar és l’existència humana que et porta al ben-ser, tan necessari per viure dignament. Sabem que els valors són grans pilars de la comunicació humana que contribueixen a un existir més gratificant. Les arts són l’instrument que facilita endinsar-te en els valors humans com l’amor, la felicitat, la pau, la bondat, la igualtat, la llibertat, la solidaritat, la responsabilitat… Els valors són inherents a la persona, formen part del comportament humà i mostren la fragilitat humana. Davant d’aquest ventall de valors humans, valors universals, valors morals… ressalto la “bellesa pictòrica” que pot apropar uns sentiments que ajuden a portar a terme uns propòsits altament significatius.
L’art del paisatge lliure
És possible entrar en el terreny emocional de manera espontània, o bé que t’hagin educat a despertar unes subtils i delicades emocions que porten a entendre la bellesa per entendre el bé. Aprendre a sentir les emocions i els sentiments és un goig, és un anar d’una primera impressió davant d’un espectacle estètic que fa d’ham i que condueix a sentiments satisfactoris i també a sentiments negatius. Però, sens dubte cercar la bellesa i el bé sempre és positiu.
Com m’interpel·la a mi la pintura del paisatge? Puc dir, en el meu favor, que des de petit, el meu avi, bon aficionat a la pintura, feia uns magnífics quadres a l’estil de l’escola d’Olot, me’ls feia mirar amb passió i m’explicava les ombres, les llums, la distància, els valors dels contrastos… Jo, d’infant, explicava el que veia; no sé si sentia les pinzellades, però a mesura que vaig aconseguir una destresa amb els pinzells i els colors vaig intentar explicar el que el meu avi m’intentava fer veure.
En la pintura del paisatge cada vegada sento més moments escollits i noves sensacions, i, ara, abstrec més i netejo els elements de la natura i del seu ambient que em sobren i m’entretinc més a donar a conèixer la força de la llum i del color. Potser m’han arrabassat els valors de l’impressionisme, que fuig d’uns plantejaments fotogràfics per oferir la llibertat de plasmar-hi, segons com, un vermell potent perquè sento que em falta, o un blau en comptes d’un verd, o com, diríem a vegades, un color estrafolari com els que posava Van Gogh. Ja sé que molts no l’entenien, però d’altres gaudien i gaudim plenament d’aquesta mena d’absurd de modificar i barrejar els colors a la paleta per posar-los en el llenç. Poden ser pinzellades més simples, amb gruixos, més breus o no tan difuminades amb l’ombrejat. I les figures humanes són simplificades amb uns traços en què el pintor no es preocupa de donar-hi una continuïtat fotogràfica. L’emoció pictòrica es fa símbol, però entenedora i misteriosament emotiva.
Curiosament, la història del paisatge en la pintura era poc reconeguda. En les coves prehistòriques hi trobem la figura humana, la caça, els animals… en el romànic interessa més la figura religiosa esquemàtica, però el paisatge no el trobem plenament si no és adornant escenes humanes o històriques com un afegit de segon pla. En els gravats monocolors és més freqüent l’aparició dels paisatges.
Acostumo a explicar, que la natura “des de sempre és allà” i els que hi viuen a prop estan cansats de veure-la i d’utilitzar-la (tallar arbres, fer-hi camins, carreteres…). La mentalitat ecològica i la conservació de la natura ha fet obrir els ulls clamant perquè se’n recuperi la bellesa. Sempre recordaré una conversa que vaig tenir amb un pastor de ramat de xais; era un home de mitjana edat i estàvem asseguts en una roca que ell tenia per un seient magnífic, i em deia: “No veu que és bonic aquest paisatge? Miri aquí, més enllà…”. Vaig sentir un esglai d’emoció. Ell vivia la bellesa i en feia poesia sense pinzells.
Ben cert que la pintura va sofrir un fort sotrac emocional en aparèixer la càmera fotogràfica, però també va servir perquè amb els pinzells ens espaviléssim a dir més coses els que tenim la sort de veure-les. Avui hem de seguir els avenços tecnològics que permeten obtenir imatges digitals i fer moltes variacions de llums i contrastos.
Fins i tot, amb el suport d’unes lents tridimensionals traslladen l’espectador dins d’una escena, com pot ser la pintura d’un bosc, que et fan impregnar de les emocions d’una manera encisadora.
La contemplació com a introspecció
És possible que algun paisatge amagui certa bellesa i pugui fer caure en el desencís, però per això el paisatgista ens demana que moguem les emocions i les desplacem a un punt o a un centre de l’escena que pot ser, fins i tot, la soca d’un arbre vell i sec i puguem treure partit d’una certa claror que, ben segur, farà parlar aquesta soca. Qui no recorda Joaquim Mir i Santiago Rusiñol pintant al torrent de Pareis de Mallorca? Dos personatges amb uns caràcters ben especials que, quan el sol es ponia amb aquells colors tan bonics, ho celebraven amb certa bogeria: feien salts, cantaven, es rebolcaven per terra expressant la seva satisfacció. Malauradament, Mir, en caure a terra, es va partir el cap, i això el va deixar afeblit per pintar durant una llarga temporada.
Recordo, pintant en aquest mateix lloc, una emoció semblant, potser menys exagerada. I un altre moment artístic molt especial que recordo va ser a l’illa de Santorini (Grècia), pintant una tarda en què, quan es ponia el sol, em varen rodejar una munió de turistes que es varen asseure al meu voltant i, en el moment que la llum del sol va baixar, van aplaudir llargament i van marxar en silenci. La natura convoca a entendre-la, respectar-la i estimar-la. El pintor s’hi compromet per damunt de possibles finalitats comercials.
L’emoció davant d’un paisatge pot despertar sentiments de pau, de serenor, d’alegria, de tristor…, però també a vegades d’enuig amb la mateixa naturalesa i sovint fa patir quan tornes a veure aquest paisatge i te l’han canviat. Ben segur que, quan tornes a mirar la pintura, continuarà mostrant emocions positives perquè ja l’has fet teu, és a dir, el portes dins. El més important de la bellesa és que és capaç d’extasiar-te i remoure el més profund del teu ésser. No dubtem que el teu ben-ser et porta al ben-existir i necessita el camí de la bellesa per arribar-hi. Per això, podem dir que la pintura és bellesa i parla.
Josep Maria Forcada i Casanovas és pintor, metge, periodista i prior de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona
