Quan Lamine Yamal era un noi de quinze anys que acabava de debutar amb el Barça i es començava a fer conegut, algú es va adonar que a les botes que portava hi havia escrit el número 304. El mateix número que dibuixa amb les mans quan marca un gol i que és la part final del codi postal del barri mataroní de Rocafonda: 08304.
A mesura que el futbolista es feia més famós, es multiplicaven els reportatges sobre aquest barri de classe treballadora, amb carrers amb nom de països, pintors i músics i ple de parcs on, irònicament, ja no s’hi pot jugar a pilota.
A hores d’ara, després de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa amb el mataroní com una de les estrelles, el 08304 i Lamine Yamal ja són gairebé tan inseparables com Frank Sinatra i Nova York. Si Sinatra cantava New York, New York tot i haver nascut a Nova Jersey, Lamine Yamal Nasraoui Ebana porta el 304 per tot el món havent-ho fet a Esplugues de Llobregat.
Va créixer a Mataró, en una família humil —amb arrels al Marroc i Guinea Equatorial— de Rocafonda, el barri on va anar a viure la seva àvia, que va arribar a Catalunya fa trenta anys provinent de Tànger. En aquells carrers plens de nens jugant a futbol era habitual veure’n un de cara rodona i orelles sortides a qui el seu pare renyava quan la pilota s’escapava del parc i anava a la carretera.
Amb les celebracions fent el 304, el futbolista campió d’Europa ha popularitzat el barri de Rocafonda, massa sovint amagat
Un nen que ara és una estrella i que té un nom compost perquè, quan la seva família estava passant un mal moment econòmic, les dues persones que els van ajudar es deien Lamine i Yamal. Encara era petit quan va marxar de Rocafonda per anar a viure, primer, a Granollers, després del divorci dels seus pares i, més tard, a La Masia del Barça. Però continua fent d’ambaixador del barri i porta el 304 per tot el món. Qui perd els orígens…
El seu salt a la fama ha comportat una sobtada omnipresència d’un barri que fins ara quedava amagat o només apareixia a les pàgines de successos. Un barri que sovint s’ha volgut estigmatitzar, anomenat despectivament per alguns “Rocamora” per l’alt percentatge de persones migrants que hi viuen. Amb una renda per càpita inferior als vuit mil euros i la meitat de la població en risc de pobresa, Rocafonda és un d’aquells barris invisibles que no acostumem a veure, sobretot perquè no els volem mirar.
Que Rocafonda surti als mitjans associat a bones notícies és una novetat que feia molta falta: el fenomen Lamine Yamal ha fet aflorar un orgull de barri fins ara latent. El futbolista s’ha convertit en un símbol del barri, ídol d’infants que imiten a totes hores el gest del 304 i és la cara, juntament amb Nico Williams, d’una selecció que s’assembla més a la societat que no pas fa uns anys.
Aquest estiu, mentre a Alemanya ell anava esquivant defenses amb els seus cabells arrissats i tenyits de ros, aquí se l’ha intentat convertir en bandera de lluites que no li toca liderar buscant-ne rèdits polítics de manera molt mal dissimulada. Potser tot plegat és una càrrega massa feixuga per a un noi de només disset anys i l’ESO acabada d’aprovar.
Hi ha el perill que aquesta viralització de Rocafonda que ha fet Lamine Yamal acabi sent fugaç. Que aquesta injecció d’autoestima proporcionada per un jove que va celebrar el títol de l’Eurocopa amb la bandera de Mataró no vagi acompanyada d’accions decidides. Que tota aquesta sobreexposició no serveixi perquè a partir d’ara mirem més a llocs injustament oblidats, encara que els que hi viuen no marquin gols. Quan acabin les celebracions, es deixin de sentir petards i marxin les càmeres, el barri encara serà allà.
