L’home és un ser social. Ningú creix completament aïllat. Tots vivim en una família, tenim un grup d’amics, treballem en un espai, o si més no, residim en una comunitat veïnal o en una ciutat. No som illes aïllades. Tothom es relaciona en un moment o altre amb algú. I en tots aquests espais de trobada, més o menys íntims, hi ha convivència. Vivim en continua intersecció amb els altres. “L’home que viu sol no pot ser feliç”, deia Aristòtil.
Ara bé, com que les relacions són generalment de gestió complexa, sovint els altres ens semblen un destorb. Quantes vegades pensem que sol estaríem millor? O creiem que una feina sols l’hauríem fet més ràpid? O què les decisions millor que les prengui una sola persona? És obvi que l’augment de persones en un espai o en un procés de pressa de decisions incrementa la complexitat, però no necessàriament els problemes. La convivència no resulta fàcil si partim de la idea que els altres no aporten res.
L’alteritat, en canvi, diu: els altres no són un destorb sinó un tresor en si mateix i com a tal –també egoistament– ens podem enriquir d’ells. I és que resulta inevitable que, mitjançat la convivència en el procés de construcció de la nostra pròpia identitat, no acabem adquirint part de valors i aprenentatges que ens arriben dels altres. Si fem una ullada en el nostre entorn ens adonarem que els altres ens eduquen, ens estimen, ens escolten, ens aconsellen, tenen cura de nosaltres i fan que la nostra vida tingui sentit. La filòsofa Simone de Bouvaire va deixar escrit: “Un home sol en el món estaria paralitzat per la visió manifesta de la vanitat de tots els seus objectius; no podria, sense cap dubte, suportar viure (…) L’home només pot trobar en l’existència dels altres la seva pròpia existència”.
En conseqüència, l’alteritat, pel fet de considerar l’altre com un ser important perquè jo no seria sense ell, obre les portes a un ampli ventall de valors. Només quan donem valor als altres, els atorguem respecte i dignitat, els tractem de forma justa i els reconeixem la seva vàlua com a humans. Només quan mirem els altres d’igual a igual, som capaços de compartir i comprendre el seus patiments i dificultats. I, així, solidaritzar-nos amb les seves causes.
L’aposta per l’alteritat adquireix major importància quan les societats creixen en complexitat. Les comunitats del segle XXI són multiètniques, multiculturals, multilingüístiques i multireligioses. En societats en què l’altre és inicialment un estrany i amb qui encara s’han de construir llaços de confiança, només apel·lant un valor que no consideri l’altre com una dificultat, sinó com una riquesa, serem capaços de gestionar la diversitat i millorar la convivència.
