Alguns pensen que el grau d’alegria d’una societat es calcula per les reaccions dels ciutadans davant dels programes de televisió que busquen el riure fàcil. Altres, erròniament, consideren que estan alegres quan l’alcohol del cap de setmana arriba a afectar la seva consciència. En general sovint associem les persones alegres amb individus esbojarrats, extrovertits, xerraires… De tant en tant als mitjans de comunicació podem sentir o llegir enquestes o debats basats en la pregunta: “Són més alegres les persones grasses?”. Més enllà de la inutilitat sociològica de la qüestió, tot això demostra l’ús equívoc que fem de la paraula alegria. Les persones alegres, certament riuen més que les altres, però, a més, són optimistes, s’enfronten a les adversitats de la vida amb bona cara, i estan íntimament contentes, satisfetes del que són i del que tenen. Les persones alegres ho demostren als altres sense fer-ne grans ostentacions, amb la mesura justa perquè la seva alegria esdevingui contagiosa. Cal dir també que l’alegria no seria alegria sense la tristesa; sense l’una no sabríem identificar l’altra. Ara bé: mentre la tristesa es pot viure en solitud, l’alegria cal viure-la en comunitat. I, si és realment sincera, és una alegria interna que surt del cor, pocs esforços caldran perquè aquesta alegria s’expandeixi com una plaga. L’alegria no és una sensació momentània, un esclat d’optimisme, d’èxtasi, una pujada d’eufòria d’un instant o d’un dia; l’alegria és una actitud interna, una satisfacció de l’ànima, una forma d’afrontar la vida que es manifesta amb signes exteriors. I sovint, més que amb una gran rialla, amb un petit somriure, un signe d’alegria serena, continguda, que expressa una actitud molt més de fons que no pas el riure que ressona per tota la casa.
L’Alegria
