El filòsof canadenc Charles Taylor va passar per Barcelona el passat mes de maig i va pronunciar una conferència sobre democràcia i diversitat religiosa. Taylor és un dels filòsofs que més ha pensat sobre quin hauria de ser el tractament de la diversitat. Ha estat un dels precursors de la corrent de pensament multiculturalista; que posa l’èmfasi en subratllar que no es pot entendre la persona sense el context social on aquest desenvolupa el seu pla de vida. Així, Taylor i altres filòsofs com Kymlicka han fet una crítica de fons al liberalisme clàssic en la mesura que aquest no reconeix prou la importància del context social. I és per tant quan acceptem el “background” social que preguntes com quina és la millor manera de tractar la diversitat esdevenen crucials. No és casualitat que el Govern de Quebec encarregués a Taylor l’elaboració de l’informe sobre les polítiques d’acomodació de les minories culturals. En un món on les migracions no fan sinó incrementar els nivells de diversitat aquest tipus de qüestions són inevitables. El punt de partida de Taylor a l’hora de parlar de laïcitat va ser primer el de clarificar què volem dir quan parlem de laïcitat. Una distinció necessària, va argumentar, perquè sovint tendim a confondre els termes del debat. Hi ha, per un costat, la tradició que prové del laïcisme francès que en bona mesura deriva de la revolució francesa del XVIII. Aquest primer laïcisme, sovint de caràcter jacobí, ha tendit a associar laïcitat amb la voluntat de posar la religió “al seu lloc”. És a dir, una idea de laïcitat més tancada i dirigida a limitar la influència de la religió en els afers de l’estat. I de fet, és aquesta noció la que ha tingut més ressonància a Europa; la que insisteix en voler mantenir la religió com un afer estrictament privat. En canvi, hi ha una segona noció de laïcitat, més pròpia de la tradició anglosaxona, que entén la laïcitat com la necessitat de saber mantenir i conviure harmoniosament amb la pluralitat religiosa. Aquesta segona idea derivaria fonamentalment de l’altra gran revolució, la revolució americana del XVIII; en un context de molta més fragmentació religiosa que no pas a França on el catolicisme era majoritari. Un cop feta aquesta distinció, Taylor va subratllar que en les societats complexes d’avui, amb nivells creixents de diversitat religiosa, la noció de laïcitat que pot tenir més recorregut és la segona: la que posa l’èmfasi en el pluralisme. Aquesta noció de “laïcitat oberta”, que de fet fins i tot a França trobaria certa tradició històrica en humanistes com Jean Jaurès, no es centraria tant en la recerca de la neutralitat estricta sinó en maximitzar la diversitat. La diversitat religiosa és un fet, subratlla Taylor, i val més val acceptar el mosaic de preferències que no pas voler minimitzar-lo. De fet, el filòsof canadenc va un pas més enllà i argumenta que la temptació de voler fer una interpretació radical de la primera noció de laïcitat pot ser fins i tot contraproduent. El principi bàsic hauria de ser la llibertat de consciència a nivell individual i la recerca d’una convivència harmoniosa del pluralisme religiós. De manera que aferrar-se a una noció jacobina i tancada de laïcitat, exigint la minimització del mosaic religiós, podria ser una equivocació. Fins al punt que l’islamofòbia creixent i un laïcisme tancat i excessivament restrictiu podrien ser dues cares d’una mateixa moneda.
Laïcitat i pluralisme
