A No escriuré la teva història (Empúries, 2021), l’escriptora explora la relació ferida entre una mare i un fill i les conseqüències emocionals de créixer sense sentir-se estimat.
Com definiria què vol dir estimar?
Estimar és aquesta necessitat de tenir-nos o de formar part els uns de la vida dels altres, no vol dir que haguem d’estar sempre junts, però sí tenir la sensació que estem a un cop de telèfon i que ens podem trobar quan calgui.
I a la família, per què l’hem d’estimar? O potser, no?
Com jo ho visc és inevitable. Per mi hi ha tres nivells diferents de família: jo tinc la família d’on vinc, després tinc la família que he creat i després tinc la meva parella, i penso que en aquests tres nivells s’estimen diferent. Des del meu punt de vista hi ha aquesta inevitabilitat cap als pares, els germans, els cosins…, i també hi ha aquesta inevitabilitat cap als fills. Però cap a la parella és una estimació molt diferent. Les parelles es trenquen i jo no veig possible el trencament amb la família. I, naturalment, també hi ha la diferència entre que la família d’on vinc i la que he creat: una s’anirà extingint i l’altra em sobreviurà. I uns saben d’on vinc, qui soc i potser tenen unes idees preconcebudes de mi, mentre que els meus fills em descobreixen a mesura que es van fent grans.
I si no hi hagués estimació?
Vaig escriure un llibre sobre una mare que no estimava el seu fill i vaig voler investigar aquesta situació. Això va venir a partir d’una amiga meva que em va dir que tenia una altra amiga que acabava de tenir un fill i que se’n penedia. Jo ja havia tingut el meu primer fill quan em van explicar això i vaig pensar “Com ho viurà? Com serà la seva vida?”.
Com era aquesta mare de la ficció de No escriuré la teva història?
Al final no vaig aconseguir fer una mare que no estimés el seu fill, vaig fer una mare que havia tingut un trauma molt gran, però no perquè no tingués ànima d’estimar. Potser si ho hagués escrit abans de ser mare hauria pogut arribar a inventar-me un personatge que no estima el seu fill, però no vaig aconseguir-ho.
I com s’aborda la construcció del personatge del fill que no ha rebut l’estimació quan és petit i que ha palpat aquest rebuig i aquesta indiferència de la mare?
Em va sortir un personatge enfadat amb el món, que de jove havia maltractat una mica els seus amics i que no sabia ben bé el que li passava, però que tampoc no deixava de buscar el contacte amb la seva mare.
El vincle d’una mare i un fill està per sobre de moltes altres coses, no?
Entre pares i fills hi ha alguna cosa que ens uneix més enllà de la sang, que és la convivència. El fet d’aquesta convivència durant els primers anys de la vida per molt que t’ignorin, com li passa a aquest personatge, crea un vincle que per mi és molt difícil de destruir. Fins i tot quan hi ha abandonament o abús. És important que, sempre que es pugui ,hi hagi una relació entre els avis, els pares i els fills. Jo recordo el dia que el meu fill es va adonar que jo era filla de la seva àvia i em va dir: “O sigui que la iaia és la teva mare?”. Va ser com si se li obrís un món. I per mi és molt interessant que vegin que jo soc i el seu pare són la seva família, però també ho és que després vegin que nosaltres venim d’unes altres famílies. Això els ha de permetre entendre que hi ha models diferents, que la vida no només és com la fem nosaltres.
I si el seu fill li preguntés per què hauria d’estimar-la, què creu que li respondria?
Jo soc molt pragmàtica, però li diria “no cal que m’estimis, si no vols”. Estimar és una cosa que no es pot obligar a fer. Però en canvi penso que el fet que convisquem, que ens respectem, que intentem fer allò que l’altre necessita… farà, que sí, que m’estimi. Encara que potser el dia que em pregunti això pensi que no m’estima perquè està enfadat.
Com a escriptora què motivaria una ruptura sentimental entre un personatge i els seus pares?
L’única manera que m’imagino és que passés una cosa molt grossa, una traïció, una ofensa o un abús. Si no per mi és inconcebible. La idea és fins a quin punt un personatge rebutjat pels pares o que rebutja els pares pot trobar una altra família, perquè la gent al final acaba construint referents en altres persones i es va muntant la seva pròpia família.
Tornant al protagonista de No escriuré la teva història, com gestiona la manca d’estimació rebuda?
Ell està perdut, no entén per què la seva mare és diferent de les mares dels altres nens quan ell és petit. Segurament no ha trobat altres referents i per això acaba tornant a buscar la seva mare perquè la novel·la comença que ell, de fet, està fent veure que és el seu biògraf amb connivència de la mare. En un moment donat ell també busca el seu pare perquè la mare sempre li ha dit que no hi havia sigut mai. I quan busca i el troba li tanca la porta.
I, malgrat tot, insisteix a retrobar-se amb la mare. Creu que hi pot haver perdó després de la manca d’estimació?
Sí, el protagonista al final perdona la mare. La va perdonant a mesura que va entenent el que ella ha passat. Ell va descobrint coses, no només pel que li explica ella, sinó pel que li explica l’altra gent. En certa manera jo faig els personatges a la meva imatge, són persones que necessiten respostes per poder perdonar. I per mi és important intentar entendre què porta una persona a fer una cosa determinada. No és fàcil perdonar quan a l’origen hi ha un odi visceral, en canvi és més senzill quan el punt de partida és la incomprensió. L’empatia només funciona quan tens prou informació per posar-te a la pell de l’altre i sense empatia no hi ha perdó.
