El diccionari de Pompeu Fabra ens diu que: “Sinceritat és la qualitat de ser sincer. Sincer és exempt d’hipocresia o simulació, allò que és sentit o pensat realment, no fals, no simulat”. Etimològicament, la paraula sincer ve del llatí sine cera i es referia a les dones romanes que eren belles de veritat i no necessitaven ceres, ni maquillatges a la cara. Seguint l’etimologia se suposa que quan una persona no és sincera, vol dir que s’ha de posar cremes o diferents ungüents per dissimular les seves arrugues i per encobrir aspectes personals que no vol que els altres vegin, es a dir, no està disposat a mostrar-se tal com és realment.
En la nostra societat actual hi ha un interès força generalitzat i considero que a vegades, desmesurat, en fer ús de la paraula sinceritat, com una de les característiques bàsiques de les relacions socials, si bé és cert que per a molts tipus de relacions, resulta ser un requisit indispensable. No hi ha cap polític que no ens recordi, durant el discurs, que les seves paraules i promeses són sinceres. Apareix en els eslogans publicitaris, assegurant-nos la qualitat del producte i al millor preu. Quan parlem de les relacions pares i fills, professors i alumnes, entre amics o entre la parella… La sinceritat la posem davant de tot, i no cal dir, dins del món dels adolescents, que és una de les qualitats de les quals més es presumeix i més orgullosos se’n senten. Llàstima que sigui emprada freqüentment de forma tan poc sincera.
Però la sinceritat no és un valor absolut, que amb tothom i en tots els contextos ha de funcionar de la mateixa manera. El grau de sinceritat a utilitzar, variarà segons el tipus de relació que tenim establerta i segons la que volem aconseguir. La relació serà més o menys significativa i sòlida, en funció de com cadascú es vulgui mostrar tal com és, amb les seves qualitats i amb les seves mancances, amb els seus èxits i amb els seus fracassos, amb els seus valors i amb les seves pors. Quan hi ha una relació d’acceptació, de confiança i d’estimació mútua, no hi ha necessitat d’amagar, de simular, de voler donar una imatge diferent de la que un és, perquè justament només és possible d’arribar a aquest nivell de relació, quan cadascú ha actuat de forma lleial i amb la cara descoberta, “sense cera”.
Però les relacions que establim amb els altres, moltes vegades resulten ser extremadament superficials i hi han persones, que fan autèntics esforços per mostrar a l’exterior una façana decorada amb unes característiques, que no tenen rés a veure amb les pròpies, però creuen que poden ser més atractives. Són autèntics experts en enlluernar amistats o parella amb les seves proeses i èxits, i en aconseguir molts admiradors, però en el moment que volen establir una relacio significativa, els serà molt difícil de mantenir aquesta disfressa, a no ser que a l’altre, també li aporti algun benefici.
A l’altre extrem, hi trobariem aquells, que se senten tan empobrits i mancats personalment, que no s’atreveixen a donar la cara per poder-se relacionar amb els altres, per la por a ser rebutjats. Quants dels nostres joves precisen d’una certa dosi d’alcohol els caps de setmana, per sentir-se més desinhibits, convençuts que aquesta és la única forma de resultar atractius. No s’adonen que el dia següent seguiran sentint-se igual d’empobrits i insegurs, i molt més depenents d’aquest tipus de maquillatge.
Dins d’aquest nostre món divers, tot i que la mentida, l’engany i la falsetat ocupen cotes molt importants, mai ningú vol ser considerat hipòcrita i tothom vol presumir de sincer. Tots sabem que en nom de la llibertat s’han comés molts disbarats i podem afirmar també que en nom de la sinceritat s’hi amaguen moltes mentides. Permeteu-me únicament esmentar algunes frases que les sentim sovint i que són expresades amb la millor de les intencions, però al fons hi podem trobar la utilització de les potingues més variades.
“El papa i la mama volem que ens ho diguis tot. No hi pot haver secrets entre nosaltres”. Per pròpia experiència sabem que estem demanant un impossible al nostre fill. És imprescindible que dins de la família s’afavoreixin i es creïn nivells importants de relació, de comunicació i de confiança, que permetin una bona con-vivència. No oblidem però, que la confiança mai es pot imposar; ens l’hem de guanyar. Per una altra banda, tothom tenim dret a mantenir en la nostra intimitat allò que és nostre i que no volem manifestar als altres.
He observat moltes vegades, especialment en adolescents, un malestar important entre aquesta ordre donada pels pares i el dret a guardar en el seu interior tot allò que no estan disposats a dir o que no tenen la confiança suficient per comunicar -los. Considero que seria molt millor donar el missatge: Els pares estem sempre interessats en saber tot allò que et passi, per si et podem ajudar, i estem oberts a escoltar tot el que tu ens vulguis dir.
“Jo no tinc secrets. Ho explico tot. Si aquesta frase es refereix a la persona o persones més significatives del seu entorn, (amics , parella, pares), pot resultar molt positiu, i al mateix temps, de gran ajut tant a nivell personal, com relacional. Però sovint hi ha persones que tenen necessitat d’abocar a qui tenen davant tot allò que els incomoda, els intranquilitza, els fa patir o simplement els preocupa. Descarreguen les seves misèries en una altra persona, que amb tota la bona voluntat els escolta i que es queda com a depositària d’una informació que no sap quin ús n’ha de fer.
Mentre que la persona, que ho explica tot, s’ha sentit momentàniament alliberada, encara que sense haver pogut eleborar absolutament res del que li passa, l’altre es veu envaït amb la preocupació i malestar que li han traspassat.
Si bé el parlar dels nostres problemes amb algú, pot resultar molt beneficiós, necessitem sempre un temps personal per pensar i saber com actuar davant dels conflictes externs i davant de les nostres pròpies contradiccions.
“Sempre dic el què penso”. Sembla fantàstica aquesta postura, quan és la resposta d’algú a qui se li demana la seva opinió sobre alguna cosa, i aquesta persona es compromet i es responsabilitza del seu raonament.
Dir el que un pensa, sobre persones o sobre les seves formes d’actuar en privat, sense miraments i emparant-se en la sinceritat, pot ocasionar molts conflictes relacionals i fortes ferides personals. No tothom està disposat a acceptar una opinió personal sense haver-la demanat, sobretot, si no és favorable. Cada persona té diferents nivells de sensibilitat i de seguretat personal, que poden fer difícil d’encaixar una crítica. El respecte i la consideració cap als altres hauria d’estar per sobre de la nostra espontaneitat. Seria molt més intelligent, pensar primer el que diem, abans de dir el que pensem. D’aquesta forma s’evitarien diferents conflictes amb el nostre entorn.
La gran majoria de persones de ben segur, estem en contra de la mentida i de la falsetat, i apostem a favor de la transparència, com una qualitat necessària en moltes de les nostres relacions, però així com no ens sentim còmodes mostrant-nos despullats davant de qualsevol, podem entendre també que tothom hem après a utilitzar diverses i variades estratègies per maquillar algunes de les nostres interioritats, en segons quines situacions.
